[A l'Auditori del C.M. LLuís Vives de València, 2 de març de 2012]
Com havíem establert, abans del concert de Miquel Gil a l’auditori del C.M. Lluís Vives, xerràrem sobre les relacions entre cançó i poesia; sobre les variants i dificultats a l’hora de musicar o escriure un poema –parlant de la qüestió quedà clar que els mètodes són ben pareguts: des de la facilitat més absoluta a la impossibilitat–; també al voltant de les influències de l'obra d'Estellés en l’obra de poetes valencians –des de els seus contemporanis fins als nostres– i, en conseqüència, de la vigència i actualitat de la seua proposta o de la idea de model que en tenen els i les poetes joves. Una bona mostra de paròdia és el poema ‘Propietats de l’Ikea’ de Pau Sif –publicat al seu llibre Viatger que s’extravia (La Cantàrida, 2010)- que, amb no poques dificultats, vaig recitar en to seriós mentre el públic, còmplice, reia tranquil·lament. Una prova més de la normalitat amb la qual l’obra estellesiana ha amerat la nostra tradició poètica. Però no només, també en la nostra conversa recordàrem els músics que havien donat una altra vida als poemes, com també s’havia fet des de propostes teatrals (“Poseu-me les ulleres”, feta per la Companyia de Teatre Micalet per a la temporada 2010-2011) i artístiques (mentre xerraven ens acompanyaven les il·lustracions d’Ube Efe sobre versos d’Estellés).
Com l’excusa d’aquesta trobada eren els poemes d’Estellés, li vaig demanar a Miquel Gil si volia llegir l’últim poema del Llibre de Meravelles. Quina cosa dir? El recità meravellosament amb la seua veu fonda i compromesa:
Car l’exemple és allò que val
i has de ser exemplar en tot,
exemplar en tots els moments,
t’has d’anar oblidant de tu,
has de ser cadascun dels teus
i fer teua la seua pena
i fer teua la seua fúria,
i així seràs íntegrament,
als ulls de Déu i als ulls dels hòmens,
i seràs poble per a sempre.
Pena unànime, fúria unànime,
així varen nàixer els salms.
El temps que ve és un temps de salms,
solament perduren els salms
creuant els segles i els països.
Únicament el salm perdura,
i tocaràs mare en el salm.
Contra el dol, contra la injustícia,
contra la brutedad i la tristesa,
i contra la incivilitat,
agafa el salm i entona el salm,
car aquest és temps de salm.
No hi ha millor arma que el salm:
enderroca els murs i els enlaira,
desfà les ciutats i les fa,
i l’esperança està en el salm.
Tancar el Llibre de meravelles amb un vers com aquest és una estratègia molt hàbil i jo, com a lectora, em quede amb la voluntat de conjuminar el salm –etimològicament del grec ψαλμός (de ψάλλειν), és a dir, tocar las cordes d’un instrument musical– amb la poesia per fer d’elles un cant d’esperança perquè, entre d’altres coses, són eines vitals per al record i el testimoni. Per això l’expressió artística (siga musical, siga poètica, etc.) és inherent a la consciència humana, a la nostra memòria selectiva. Per evidenciar aquest recorregut de la nostra xerrada, vaig acabar llegint el meu poema ‘Tria personal’ (del llibre Poemes a la intempèrie) per després deixar l’escenari a Miquel Gil que, generós, ens va dur amb la seua música les ressonàncies d’Estellés,d’Ovidi Montllor, d’Enric Cassases, de Remigi Palmero i tants d’altres. Com sempre, fou un plaer compartir una bona estona amb mestres grans i humils com Miquel Gil. Per això, com deia al principi, de vegades sense voler et fan un immens favor perquè t’obliguen –també sense tu voler– a tornar al teu passat, als teus poemes, al capdavall, a la teua vida. Merci a totes les complicitats estellesianes!
