Enguany s’ha celebrat una nova edició del cicle de poesia Veus paral·leles. Tres poetes finesos, Mikael Brygger, Harri Hertell i Helena Sinervo, han girat per tot el nostre domini lingüístic convidats per la Institució de les Lletres Catalanes i acompanyats per tres poetes dels Països Catalans: la valenciana Begonya Pozo, el mallorquí Pau Vadell i la catalana Cinta Mulet.
Després encara és ara mentre vius de la llepolia dels records.
Veig sis poetes amunt i avall, veig que ens acullen i passegem els versos: Vilafranca del Penedès, Tarragona, València, Mallorca, Badalona i Barcelona. Sota la mestria d’Albert Mestres, poeta, dramaturg i director de teatre, amb el guiatge de la veu preclara de l’actriu Mireia Chalamanch. Ens acompanya el tècnic i escenògraf José Menchero i l’actriu i traductora Queral Riera, imprescindibles. Era la tretzena edició.
És increïble com enfront l’embat tecnològic i la mediatesa intervencionista dels aparells, la paraula directa encara mantingui la força, la força d’allò que neix de l’arrel. Ciutat rere ciutat, vetllada rere vetllada, ens acollien i ens seguien els creients de la poesia. I l’espectacle creixia, les paraules es recol·locaven i nosaltres amb elles, amb pors i seguretats inverses. Em pregunto si va ser veritat.
Veig dues Berlingos amunt i avall, creuant Mallorca, i el gra de sorra net de Pollença i el balloteig de les neutres sobre sa taula, s’arròs brut de Búger “beníssim”: beníssim mallorquí i feliç diversitat de nostra parla, “lo bell catalanesc” encara ben viu. Aquella casa senyorial de s’Àguila enmig de la ruralia, semblantment increïble en una Mallorca menjada pel rusc turístic i l’excessiva massa, ses aigos beníssimes subjuguen sa gent i la netedat de la paraula. La nit. Les vesprades plenes de versos, recital rere recital i sis poetes volent fer créixer les seves veus ran de l’angoixa, la responsabilitat.
També veig la meva Tarragona esplèndida i entregada a l’atracció dels mots, el claustre de Sant Pau, la gentada i la destra sobrietat. Gràcies.
Pau Vadell i ses neutres, sa rapsòdia contundent i sos versos contrets, tancant amb veritats com ganivets, encara sento “cruix la carn”. I Begonya Pozo i la seva “íntima Russafa”, “el carrer de Cadis” i allò de “som / el que som”, preciosa declaració de veritats netes que ens conformen i veiem quan les hem perdut, “tant se val”, la paraula les guarda.
Gràcies, en nom de tots, a les ciutats i al mecenatge, a la Institució de les Lletres Catalanes per l’esforç i per l’homenatge a la poesia i també a aquesta terra que com deia Francesc Eiximenis “ha llenguatge compost de diverses llengües que li son entorn, e de cascuna ha retingut ço que millor li es, e ha lleixat los pus durs e lo pus mal sonants vocables dels atres e ha presos los millors”.
[Crònica de Cinta Mulet, publicada a Núvol]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada