Fa uns dies rebia la proposta del sempre entusiasta Jaume
C. Pons Alorda per col·laborar amb un text sobre Marc Granell al que ell havia
denominat un “llançament virtual dedicat a Sèniors Poètics Vius” i, en aquest
sentit, la indicació més clara era: “es tracta d'un retrat i com a retrat es
pot fer de la manera que es vulgui”. Evidentment vaig dir que sí que em feia
gana perquè adore Marc Granell, però aleshores també vaig entrar en pànic: si
s’acaba de publicar a la UJI l’assaig de Ramon Córdoba, La poesia de Marc Granell, o les antologies Notícia de la tribu (Bromera) i La
vida que creix (Andana), què dir de la seua obra i del seu tarannà quan ja
s’han dit i fet tantes coses? La facilitat inicial, doncs, no ho era tant realment.
Tot i que sempre s’ha de mirar la part positiva, com segur que faria Marc, i no
defallir. Per això aquest dimarts d’octubre estic davant l’ordinador pensant al
poeta/home Marc Granell. Hi hauria moltes fórmules per començar aquest retrat “lliure”
però, pot ser, la més adient no siga la cronològica sinó la de l’afecte
personal –quan el nostre només era un coneixement epidèrmic– i la de la memòria
selectiva.
Recorde la
primera visita que vaig fer a casa de Marc, l’any 1993, al carrer de Comte de Salvatierra,
per fer-li una entrevista per les pàgines centrals d’una de les revistes
universitàries d’aquella època a la Facultat de Filologia, “Macondo”. Em va impactar
la seua biblioteca i, sobretot, el consell que em va donar quan vaig manifestar
la meua angoixa per la manca de temps per llegir tot el que, pensava, m’havia
de llegir –preocupació inevitable com a aprenent de filòloga–: “s’han de llegir els clàssics i els amics”.
Tot siga dit que amb el terme ‘amics’ feia referència als contemporanis, és a
dir, els més pròxims amb els quals comparteix ‘societat literària’. Com
imagineu, és un suggeriment ben útil quan la brevetat del temps i el magma de
lectures s’imposen.
Aquest
primer acostament a la figura de Marc Granell fou determinant perquè, sense
saber-ho, em va obrir els ulls a la cultura catalana. Em va aconsellar anar a
les tertúlies del mític Café Malvarrosa al carrer de Ruiz de Lihory, on vaig
conèixer a poetes que ara són bones i bons amics i on vaig començar a bussejar
per la poesia actual en valencià. D’agrair, i molt, que poetes com Maria Josep
Escrivà, Josep Lluís Roig o Isidre Martínez Marzo dugueren endavant –com
sempre, de forma heroica i sense massa suports en aquesta ciutat que ha viscut
d’esquenes a la cultura; més encara si es tractava de la cultura catalana, permanent
ignorada i menystinguda per les institucions– aquelles sessions delicioses sota
la llum d’un ‘flexo’ –que, per a mi, vol dir Teresa Pascual– de les quals,
després, també conservàvem uns plecs grocs, delicats com la llum, el fum, la
veu, les taules... La memòria d’aquella època significa escoltar amb molta
atenció, aprendre a estimar una llengua i una cultura per fer part, inconscientment,
d’una de les grans preocupacions de Marc: la importància de les relacions
humanes. Açò que hui en dia en diem “xarxa” però que no és gens modern, sinó
que és necessari com l’aire que respirem per crear una cultura sòlida i que,
d’una forma o una altra, sempre s’ha practicat segons moments històrics,
estructures socials, econòmiques, etc. Al meu parer, fer precisament això, i fer-ho
amb uns mitjans que van minvar progressivament a partir dels anys vuitanta al
País Valencià, és el que Marc Granell –juntament amb la resta de companyes i
companys de generació– ha aconseguit amb èxit: crear, per després mantenir, un
teixit cultural. Sí, és de veres, precari i amb totes les deficiències que han estat
provocades durant l’últim quart de segle per la realitat política i sociolingüística
valenciana, però tot plegat un teixit cultural, el nostre teixit cultural. Evidentment,
esperem que d’ara endavant el vent canvie per tal de consolidar dinàmiques o
acceptar propostes més noves que troben ressò a espais públics on poder
desenvolupar-se amb garanties de qualitat i rigor.
Amb la
distància que donen les experiències viscudes, crec que és evident que hi ha
hagut molta gent que ha treballat de forma incansable durant molt temps des
d’una posició de resistència cultural per garantir un futur cultural millor. En
aquest sentit, si no fóra per la tasca de la Generació del 70, és a dir, de la
gent que va decidir com a gest polític canviar de llengua literària quan no
tenia una base forta –perquè la seua llengua materna no era la de la formació
lectora ni escolar–; però sí una consciència clara del risc que això podia
comportar per mantenir el nivell de la seua obra producció, a banda de l’esforç
extra que necessitaven i assumien; hui un dia no tindríem un panorama poètic
tant potent i efervescent a casa nostra. Pense a les noves editorials –Edicions
del Buc, per exemple– o revistes universitàries –Gargots n’és una bona prova–
que, d’un any ençà, s’han posicionat al mapa i que demostren que la salut de la
poesia catalana al País Valencià és bona i batega amb força. El camí desbrossat
que hem trobat –no sense dificultats, que ara també n’hi ha– no s’haguera pogut
dur endavant sense la col·laboració del món de la cultura creativa i artística
en valencià; del sector editorial i de la crítica literària, del de
l’ensenyament –des dels més menuts fins a la universitat–, així com de llibreries
i biblioteques o d’ espais cívics i alternatius com Ca Revolta, un referent
emblemàtic a la ciutat de València. D’una forma o d’una altra Marc Granell
sempre hi ha estat vinculat –director de col·lecció a l’IVEI, membre de consell
de revistes, jurat de premis, col·laborador i activista cultural–, per això podríem dir que és un poeta/home “peu
de cultura”.
L’excusa de
l’anècdota personal m’ha permès de dibuixar alguns trets essencials de
l’actitud vital i literària de Marc Granell: el compromís amb la llengua i la
cultura –amb el seu suport permanent a iniciatives culturals rigoroses, no a les
“d’escaparata” promogudes des de la filosofia dels “grans events culturals”–;
la curiositat per la producció dels i de les autores més joves –amb la dosi
inevitable de mestratge que molts li reconeguem per la seua memorable
paciència– i la coherència dins la societat que li ha pertocat. No ha estat
fàcil per a ell, ni per a altres, tenir en contra (quasi) tot el sistema
polític; malgrat tot, la seua presència al costat d’iniciatives ciutadanes
–plataformes com “Per l’horta” o “Salvem el Cabanyal”, per dir-ne dues ben
significatives en la lluita pel patrimoni valencià, compten amb col·laboracions
poètiques seues– ha retratat de forma ben fidel qui és, com és i on ha volgut
estar sempre Marc Granell: al costat de la seua gent. I aquesta voluntat ‘de ser
poble’, no de forma programàtica sinó per ideologia vital, encara es veu millor
a una de les seues línies d’escriptura més recents, tot i que ja en té diversos
llibres: la poesia per a infants. Des de L’illa
amb llunes (1993) fins a La vida que
creix (2015) han passat mots anys, han passat moltes coses; entre elles, la
destacable publicació de Versos per a
Anna (1998) –que transformava la imatge del poeta del desamor en el poeta
de l’amor esperançat–, llibre amb el qual s’ha aconseguit que l’obra de Marc
siga un referent per al públic adolescent. A més, com dèiem, l’obra considerada
“infantil” –amb cometes ben marcades perquè la poesia o és bona o no és, amb independència
d’edats, col·leccions, editorials, antologies, etc.– sabem que funciona de
meravella entre un públic exigent i sense prejudicis que, malgrat la seua edat,
té ben clar allò que li agrada i no li sembla avorrit. Marc és una poetry star quan va als instituts o signa llibres a la Fira, cosa que no
pot dir-se de la majoria. La falta de
filtre en aquestes edats és ben d’agrair i, si parem atenció, és una de les
claus per aconseguir invertir les actuals dades de lectura en valencià al
nostre territori amb un lamentable i vergonyós 3%. La preocupació pel foment de
la poesia entre el públic més joves fa part de la pràctica poètica i política
d’aquest homenot que camina amb dificultat però que, amb un pols poètic ferm,
ens ha demostrat que l’esperança en la ciutadania és feta de petits gestos
valents, sempre importants i alhora decisius. La seua lliçó literària i vital,
a pesar de l’esperit de pessimisme que sempre ha semblat envoltar-lo, ha estat
l’esperança. I per això, en contra de les dificultats i dels entrebancs, Marc
Granell s’ha escrit sempre poesia. Que la seua poètica siga de caire crític, amorós,
filosòfic, elegíac o hímnic crec que poc importa ara; el que interessa és que
ha sabut despertar la curiositat dels seus contemporanis i dels que hem arribat
després; que ha ajudat a vertebrar les necessitats culturals dels diversos
territoris de parla catalana –amb la promoció importantíssima de les traduccions
dels grans poetes universals al català– i que, a més, ha fet de pont amb la
literatura d’expressió castellana. A tall d’exemple, no hauríem d’oblidar la
seua traducció d’Estellés al castellà, Ciudad
susurrada al oído, publicada per Denes. Mostra d’aquesta connexió és la
seua última col·laboració amb la revista “Veintiún versos” on apareix un poema
inèdit seu i, on també siga dit, és l’únic poeta en valencià que hi apareix
–com veieu, els ponts hi són, però encara s’han de creuar en els dos sentits.
Marc, com a bon, exigent i àvid lector, és un gran coneixedor de moltes
tradicions, també de l’espanyola, i molt especialment de la llatinoamericana. Gràcies
a les seues indicacions m’hi vaig acostar a poetes com Vallejo, Cardenal o
Falcón, a més de Simón, Gallego, Méndez Rubio o Marzal. A més, és ben coneguda
la seua devoció per l’obra d’Antonio Machado i, en més d’una ocasió, s’ha
definit com a “machadiano”; ell que també és “en el buen sentido de la palabra
bueno”.
Per
aquestes qüestions que de forma breu he apuntat pense que ens estimem l’obra de
Marc Granell però, en essència, ens estimem “Marc, el nostre Marc”. Prova
d’aquest amor són els diversos homenatges en forma de llibres, antologies i
actes –des de diverses associacions culturals i cíviques fins a l’últim que li
va dedicar l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana el passat 12 de juny a
l’Octubre Centre de Cultura Contemporània durant la nit dels Premis de la
Crítica– que ja ha rebut.
En aquest
retrat afectiu, lliure i encara en construcció, no podia posar un punt i final
sense algun poema de Marc. La tria mai
no és fàcil, raó per la qual vaig a transcriure dos: no perquè siguen, potser,
dels més arrodonits de la seua trajectòria, sinó perquè per a mi són dels més
emblemàtics ja que, tot i ser escrits en èpoques ben diferents de la seua
trajectòria, parlen d’esperança en la terra, en la poesia, en la vida:
TERRA
LLIURE
Perquè
era verda i encara pot ser verda.
Perquè
és la veu dels morts que l'estimaren.
Perquè
era una i encara pot ser una.
Perquè
és cançó d'un mar sense memòria.
Perquè
era clara i neta i no sabia
dir
paraules de parla estrangera.
Perquè
és batec a les goles incendiades.
Perquè
era nostra i encara pot ser nostra.
Perquè
és un cor que agonitza entre cadenes.
Perquè
era blat i gavina en el matí.
Perquè
ens la volen morir com si fos núvol.
Perquè
encara naix fills amb l'alegria
de
saber-se-la en la pell i la batalla.
[Exercici per a una veu, Edicions de la
Federació d’Institucions Culturals, València, 1983]
ELS
POETES
Els poetes són els
éssers més inútils
que hi ha sobre la
terra.
No fan res de profit.
No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.
Per no fer no fan ni
tan sols diners
amb allò que fan.
Que son ales.
Que són febres.
Que són somnis.
Els poetes són els
éssers
més imprescindiblement
inútils
que hi ha sobre la
terra.
[Tard o d’hora, Denes, València, 2006]
