El que s'ha dit dels "Poemes a la intempèrie"

Al Quadern de El País del 9 de juny de 2011, Francesc Calafat, a l'article titulat Dues voluntats poètiques de ser feia una ressenya comuna sobre els llibres Poemes a la intempèrie i L'ós de la música -de la pegolina Isabel Garcia Canet i últim premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot. La part que em correspon de les seues paraules és aquesta:






"Begonya Pozo, després de diversos llibres en castellà, s’estrena en la nostra llengua amb una proposta plena d’encerts, Poemes a la intempèrie, guanyadora del Premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó. És una proposta complementària a l’anterior.

És una lírica basada en l’austeritat expressiva, en la reticència, però que té les seues armes en la picardia literària, en la factura dels poemes breus i en el domini d’un final que capgira l’inici. Es decanta pel repunt vital, la via directa, la contundència i la reflexió, i tracta aspectes de gran interés (“és el moment de tornar a les coses / de posar-los els noms sense mirar / els efectes que causen sobre les ànimes”), unes vegades íntims, d’altres més socials, més vindicatius, sense oblidar els apunts irònic i desconfiat. Amb els encerts que conté, el llibre fa curt, perquè segurament hi falta una mica de volada. Amb tot, Begonya Pozo ofereix una proposta fresca, en què molts versos sonen més plens llegits en veu alta, i demostra que manufactura amb eficàcia un terreny, el líric, que coneix molt bé."

Auto declaració d'amor

Ara que ha passat el temps me n'adone que aquest fou l'únic poema que vaig escriure en valencià durant la meua estada a Itàlia. La resta, escrits en la llengua de Dant, han estat traduïts al català per Jaume C. Pons Alorda i Lucia Pietrelli. Encara no sé el destí que els pertoca. De moment, el silenci. Tanmateix aquesta Auto declaració d'amor li l'he enviada com a regal electrònic a Teresa Pascual i ha estat el seu comentari amable el que m'empeny a regalar-vos-el també a vosaltres, lectores i lectors invisibles. Aquest és el poema inèdit escrit a Roma el 3 de desembre de 2010:

Auto declaració d'amor

Som el paisatge que ens habita.
Som l’ull que vigila el desconcert,
les mans que arruguen el temps entre els plecs de la carn.
Som els llavis tallats pel fred sorprenent de la tardor
o les galtes toves d’una vesprada de vi.
Som la llum que s’amaga entre els núvols, com la pluja,
i som el vent sota les ones silencioses de la Malva-rosa.
Som la llengua que cruix entre les palmeres
i també som el parlar oblidat dels pollancres sota les fulles.
Som l’aigua que bull a totes hores i no crema,
som el bes de vidre amerat de distàncies,
com són els llençols urgents.
Som la nit que dorm despentinada,
el got brut de cafè amb llet i els raspalls de dents sense nom.
Som les esquenes o les cames,
els culs o els mugrons,
les cuixes o els cabells oblidats.
I som, quan som, el cansament de les estrelles,
els somnis de música o els malsons de tot aquest amor cosit a les venes.