Ara que ha passat el temps me n'adone que aquest fou l'únic poema que vaig escriure en valencià durant la meua estada a Itàlia. La resta, escrits en la llengua de Dant, han estat traduïts al català per Jaume C. Pons Alorda i Lucia Pietrelli. Encara no sé el destí que els pertoca. De moment, el silenci. Tanmateix aquesta Auto declaració d'amor li l'he enviada com a regal electrònic a Teresa Pascual i ha estat el seu comentari amable el que m'empeny a regalar-vos-el també a vosaltres, lectores i lectors invisibles. Aquest és el poema inèdit escrit a Roma el 3 de desembre de 2010:
Auto declaració d'amor
Som el paisatge que ens habita.
Som l’ull que vigila el desconcert,
les mans que arruguen el temps entre els plecs de la carn.
Som els llavis tallats pel fred sorprenent de la tardor
o les galtes toves d’una vesprada de vi.
Som la llum que s’amaga entre els núvols, com la pluja,
i som el vent sota les ones silencioses de la Malva-rosa.
Som la llengua que cruix entre les palmeres
i també som el parlar oblidat dels pollancres sota les fulles.
Som l’aigua que bull a totes hores i no crema,
som el bes de vidre amerat de distàncies,
com són els llençols urgents.
Som la nit que dorm despentinada,
el got brut de cafè amb llet i els raspalls de dents sense nom.
Som les esquenes o les cames,
els culs o els mugrons,
les cuixes o els cabells oblidats.
I som, quan som, el cansament de les estrelles,
els somnis de música o els malsons de tot aquest amor cosit a les venes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada