Del temps i la memòria (Marc Granell)

La primera cosa que pot sorprendre en aquest primer llibre de poemes en català publicat per Begonya Pozo és la datació del seu procés de creació: 2001-2009. Un temps d’escriptura llarg, certament, sobretot per a un primer llibre, si ens atenim als usos en voga. No sorprendrà tant, però, a qui conega la seua autora i la seua tasca imprescindible en la labor dinamitzadora de la poesia a la València d’aquesta última dècada.

És a dir, Poemes a la intempèrie no ix del no-res. Naix de la passió i de la responsabilitat. D’aquella passió per la poesia que des de ben jove s’apoderà de Begonya Pozo i de la responsabilitat —i açò ja és més insòlit— de treballar-la, des del punt de vista creatiu, amb la calma i l’exigència de qualitat a què obliga si es vol servir-la bé i no tan sols servir-se d’ella, com els temps actuals propicien, per a altres finalitats més apetitoses i, en la immediatesa, més afalagadores potser, però a la llarga funestes.




Professora d’italià a la Universitat de València, s’ha dedicat a la investigació literària centrada fonamentalment en la figura de César Simón, que ha traduït a l’italià i del qual ha preparat la reedició recent d’Entre un aburrimiento y un amor clandestino, novel•la que Simón publicà el 1979. Fruit últim d’aquesta dedicació a l’obra simoniana ha estat la publicació d’Un aire interior al mundo (Apuntes de un diálogo inacabado con César Simón), resultat esplèndid i imprescindible dels anys esmerçats en l’estudi pacient i admirat d’aquest autor tan significatiu i, malauradament, encara tan poc visitat. Perquè questa admiració de Begonya Pozo envers César Simón ve d’antic i ja es va fer palesa quan l’any 2001 creà el premi que du el nom del poeta emmarcat en les tertúlies literàries que va organitzar en el pub Carmen Sui Generis i que ajudaren a dinamitzar i ampliar el paisatge poètic valencià d’aquells primers anys del nou segle. Aquesta labor dinamitzadora, però, no va ser un simple rampeig juvenil i l’ha duta a terme, amb entusiasme i eficàcia, fins avui mateix, a través sobretot de les activitats de l’Aula de Poesia de la Universitat de València, que col•laborà a crear el 2002, de la direcció, entre els anys 2004 i 2009, de l’Aula de Poesia en valencià de la Universitat Politècnica de València, i, més recentment, de la posada en marxa de la Setmana de la Poesia a València i de l’ampliació de les activitats de l’Aula de Poesia a través de SEMPER (Seminari Estable de Matèries Poètiques en Evolució i Recerca), integrat també per Horiginal, de Barcelona, i Ca Revolta, per a fer circular poesia i poetes per tots els territoris de parla catalana.




Com he assenyalat adés, no és molt usual, en els temps que corren, que aquesta passió poètica no s’haguera reflectit encara en la publicació de cap llibre, tot i que sí que havien aparegut dues plaquettes de Begonya Pozo en castellà: El muro de la noche, l’any 2000, i Tiempo de sal, l’any 2004. Per tant, aquest Poemes a la intempèrie —guanyador del premi Senyoriu d’Ausiàs March de l’any passat ex aequo amb Carn endins, de Carles Vicent Siscar— és deutor, d’una banda, d’una decisió, sempre engrescadora però conflictiva, pel que fa a la llengua a utilitzar, i d’una altra, d’un procés d’autoexigència i de maduració per a polir i aprofundir aquella veu ja plena de subtileses que apuntava en aquelles dues entregues primerenques.

Per a Begonya Pozo, com ella mateixa diu en una «Poètica urgent» del 2007, «la poesia, com qualsevol de les arts, naix del conflicte. Naix de la necessitat de posicionament davant d’un món que és, per definició, incomprensible i inabastable». Conseqüent amb aquesta necessitat, Poemes a la intempèrie és la construcció poètica a través de la qual ordena i intenta fer-se i fer-nos entenedor un món alié i sovint enemic. Amb una tendència acusada a l’essencialitat d’arrel ungarettiana, Begonya Pozo fa de la intensitat, la subtilesa i el misteri les ferramentes principals de la seua dicció poètica, que brilla sobretot en els haikus de la segona part, titulada «(intempèries)», on des de la pinzellada gairebé metafísica aborda el ventall de temes que la preocupen i conformen el llibre. És, però, en la primera part, «La nuesa dels dies», on aquests temes, aquestes mirades sobre el món meravelladament interrogatives —«Els geranis», «L’arbre sol», «Cíclicament»—, enceses de memòria i d’estimes —«El camí que duia a l’horta», «Hivern de 1999», «Fantasies de Bucarest», «Paraula de Brecht», «Revelació»— o críticament iròniques davant les realitats quotidianes —«Fetitxismes d’urbanita», «Insomni»— assoleixen desenvolupaments de gran bellesa i eficàcia, eficàcia amb què afronta, en la tercera part, «No tornaràs indemne», un altre tipus de poemes sempre present en l’obra de Pozo i sempre arriscats, els poemes crítics, també, amb la realitat social i política que travessa la nostra història —«En construcció», «El mur de M.H.», «El vol». Tanca el llibre una quarta part, «Tria personal», formada per un únic poema que, sense abandonar aquesta seua veu tan característica, obri alhora un camí de renovació que desitgem que, amb la mateixa exigència de qualitat que ha informat Poemes a la intempèrie, no trigue tant a materialitzar-se.

[Aquestes paraules apareixen a la ressenya publicada per Marc Granell a la revista Caràcters (número 56, setembre 2011). Les dues il·lustracions són de Suu Do Santos per al pròxim número (i serà ja el 57) de la revista Caràcters.]

El que s'ha dit dels "Poemes a la intempèrie"

Al Quadern de El País del 9 de juny de 2011, Francesc Calafat, a l'article titulat Dues voluntats poètiques de ser feia una ressenya comuna sobre els llibres Poemes a la intempèrie i L'ós de la música -de la pegolina Isabel Garcia Canet i últim premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot. La part que em correspon de les seues paraules és aquesta:






"Begonya Pozo, després de diversos llibres en castellà, s’estrena en la nostra llengua amb una proposta plena d’encerts, Poemes a la intempèrie, guanyadora del Premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó. És una proposta complementària a l’anterior.

És una lírica basada en l’austeritat expressiva, en la reticència, però que té les seues armes en la picardia literària, en la factura dels poemes breus i en el domini d’un final que capgira l’inici. Es decanta pel repunt vital, la via directa, la contundència i la reflexió, i tracta aspectes de gran interés (“és el moment de tornar a les coses / de posar-los els noms sense mirar / els efectes que causen sobre les ànimes”), unes vegades íntims, d’altres més socials, més vindicatius, sense oblidar els apunts irònic i desconfiat. Amb els encerts que conté, el llibre fa curt, perquè segurament hi falta una mica de volada. Amb tot, Begonya Pozo ofereix una proposta fresca, en què molts versos sonen més plens llegits en veu alta, i demostra que manufactura amb eficàcia un terreny, el líric, que coneix molt bé."

Auto declaració d'amor

Ara que ha passat el temps me n'adone que aquest fou l'únic poema que vaig escriure en valencià durant la meua estada a Itàlia. La resta, escrits en la llengua de Dant, han estat traduïts al català per Jaume C. Pons Alorda i Lucia Pietrelli. Encara no sé el destí que els pertoca. De moment, el silenci. Tanmateix aquesta Auto declaració d'amor li l'he enviada com a regal electrònic a Teresa Pascual i ha estat el seu comentari amable el que m'empeny a regalar-vos-el també a vosaltres, lectores i lectors invisibles. Aquest és el poema inèdit escrit a Roma el 3 de desembre de 2010:

Auto declaració d'amor

Som el paisatge que ens habita.
Som l’ull que vigila el desconcert,
les mans que arruguen el temps entre els plecs de la carn.
Som els llavis tallats pel fred sorprenent de la tardor
o les galtes toves d’una vesprada de vi.
Som la llum que s’amaga entre els núvols, com la pluja,
i som el vent sota les ones silencioses de la Malva-rosa.
Som la llengua que cruix entre les palmeres
i també som el parlar oblidat dels pollancres sota les fulles.
Som l’aigua que bull a totes hores i no crema,
som el bes de vidre amerat de distàncies,
com són els llençols urgents.
Som la nit que dorm despentinada,
el got brut de cafè amb llet i els raspalls de dents sense nom.
Som les esquenes o les cames,
els culs o els mugrons,
les cuixes o els cabells oblidats.
I som, quan som, el cansament de les estrelles,
els somnis de música o els malsons de tot aquest amor cosit a les venes.

Víctor Sunyol a S.E.M.P.E.R.-VLC




Rebre a Víctor Sunyol a la Capella de la Mare de Déu de la Sapiència va ser, realment, una experiència religiosa. La seua presència a l'altar, com si es tractara d’un Sant Vicent modern i despentinat, amb el gest divertit i el dit mirant al cel anunciaven que la sessió anava a donar molt de joc. I així va ser. Sunyol no va defraudar. Es va parapetar darrere de la tecnologia, el seu faristol fictici, per explicar l'evolució de la seua poètica a través de diversos textos que abastaven una trajectòria extensa i intensa. Però, com precisament comentava ahir el poeta càntabre Carlos Alcorta en la seua lectura dins de l'Aula de Poesia de la UV, no hi ha res que s’allunye més d'una poètica que els poemes. Encara sort, dirien alguns, açò sí, sense maldats ni ironies... Així doncs, foren els poemes els que van dibuixar la poètica de Sunyol perquè, com ell mateix (es) va llegir:


Mai no deixes cap petja. És la petja qui et deixa, qui et fa com ets en el seu motlle.

Qui canvia primer, el vent o la duna?




Navegant a través d’aquest procés continu de transformació de l'escriptura, el poeta pretenia evidenciar canvis de caràcter expressiu, conceptual, vital o filosòfic perquè, precisament ací, entre les escletxes i les contradiccions irresolubles del llenguatge es nodria la paradoxa de la creació literària. El convenciment davant la nuesa lingüística com a estratègia última de literarietat mostrava la desaparició de nexes lògics i semàntics que van crear, a més d'un alumne del taller, dubtes. estranyaments i, n’estic segura, algun mal de cap. Potser encara no els hagen resolt, però açò ja és una altra història i, en tot cas, respon amb escreix al que vam voler posar de manifest els creadors de S.E.M.P.E.R.: que el “coneixement poètic” és una eina essencial per entendre la realitat que ens envolta o, com deia María Zambrano, que la “raó poètica” es caracteritza per ser “no controlable, no quantificable, no demostrable, no lògica”. Això em fa tornar a la pregunta enverinada de sempre: serveix per alguna cosa la poesia (o, si voleu, la literatura)? La resposta és ben òbvia: no serveix per a res. Precisament perquè és com nosaltres mateixos: “que no servim per a res” -segons apuntà Sunyol al seminari. Malgrat tot vivim i en l’exercici conscient, en la pràctica dels dies trobem sentit a allò que fem i som. Doncs això mateix és la poesia: una inutilitat imprescindible, com subscriuria sense cap mena de dubtes un altre mestre, Marc Granell -el seu text “Els poetes” n’és ben eloqüent. Com va demostrar Sunyol durant la sessió i també al recital posterior a Ca Revolta, la funció del discurs poètic - si és que en té cap- és instal·lar eixides d’emergència, originar dificultats, crear intempèries, vies provisionals -mai no definitives i sempre fragmentàries- des d’on contemplar(-nos) l’existència d’una manera bàsicament precària. En aquest fals refugi que és el llenguatge naix, creix i madura el desig de connotació, el buit de la desconfiança o l’acceptació de la impossibilitat de resolució de cap conflicte i, si més no, la necessitat absoluta de tornar sempre a la creació com espai d’intersecció una vegada que hem acceptat l’autoengany i l’hem fet nostre. Semperianes i semperians, seguim!



[Recital públic a Ca Revolta, 21h.]

Crònica de Begonya Pozo publicada al bloc de S.E.M.P.E.R. el 14 de maig de 2011.

Antònia Cabanilles presenta "Poemes a la intempèrie" a la Casa del Llibre (València, 10 de maig de 2011)



[Marc Granell, Begonya Pozo i Antònia Cabanilles]


El mes de maig de l’any 2000 Germinal va publicar El muro de la noche, en una edició artesanal i primorosa a cura de Diego Álvarez, era el primer poemari de Begonya Pozo. Com algunes de les persones que som aquí, començant per Marc Granell, vaig acompanyar l’autora una nit de primavera en la presentació del llibre a Carme sui generis, un espai sempre enyorat.

Hui estem de nou amb Begonya, al seu costat i fent-li costat, en la presentació del seu darrer poemari, Poemes a la intempèrie, XXXè Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó atorgat per un jurat format per Enric Ferrer Solivares, Joan Navarro, Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig. L’edició, aquesta vegada responsabilitat de l’editorial Tres i Quatre, porta el mític dibuix d’Alfaro que identifica la seua col•lecció de poesia.



Entre les dues publicacions han passat onze anys i ara és, potser, el moment de considerar les transformacions que s’han produït en la seua poesia. Les més evidents són el canvi de llengua i un retallament en l’exaltació de la dicció que caracteritzava alguns dels poemes del primer libre. Segurament un fet porta a l’altre. Hi ha una tendència en la poesia castellana a deixar-se dur per les paraules “que echan cintas de colores por la boca”, per emprar la fórmula de Jaime Gil de Biedma, i pels signes d’admiració. Aquest gust per les paraules i per deixar constància de l’èmfasi vital, un regal, per altra banda, de l’edat de l’inocència poètica, hi contrastava amb una veu poètica molt més reflexiva i més nua i, sobretot, amb una mirada que no era la de l’exaltació, sinó la d’una indagació vital i poètica.

Crec que la lectura i l’estudi de l’obra de César Simón van ser i són decisius a l’hora de representar la mirada estranyada sobre el món i sobre la pròpia consciència que defineix el llibre que hui presentem. L’altre element fonamental ha estat el canvi de llengua. La melodia del vers català i la tradició poètica en la qual s’inscriu han afavorit encara més aquesta via. I, finalment, estan els anys… que ens fan més sàvies. L’exaltació ha donat pas a la representació d’una vida sensitiva i d’un major compromís amb el llenguatge i amb la societat. Aquest darrer vessant es manifesta en la seua escriptura poètica i afecta a la “formAcció” poètica.

La “Poètica”, el primer poema del llibre, és un bona mostra de com s’articulen aquestes veus:

Carn
silent
com
/ bregues.

Es representa la unió silenciosa amb la carn, amb el més íntim, el més interior, i, al mateix temps, la lluita per dir, per expressar l’inefable, per eixamplar les fronteres d’allò que no sabem dir. Una interpretació que també ens permet, si enfoquem la nostra mirada sobre el vers sagnat, llegir aquesta poètica com un compromís que va més enllà i que, com en la cançó de Raimon, intenta trencar un silenci “antic i molt llarg”. La presència d’aquestes dues veus, la íntima i la vindicativa, travessarà tot el poemari i identificarà cadascuna de les seues parts, però en aquest primer poema van juntes.

Com en aquesta presentació em correspon la part “teorico-crítica” voldria fer-ne ús i assenyalar com la conformació material d’aquesta poètica procura una lectura que va molt lligada a la seua estructura versal. Els tres versos, cadascun d’una única paraula, encarnen l’esforç de rompre a parlar. Però no sols. El vers sagnat li atorga, al menys en el nivell topogràfic, perquè en el nivell eufònic és més difícil apreciar aquesta ambivalència, dues significacions a la paraula “com / bregues”. El trecament del vers permet dir al mateix temps la unió sensitiva i l’esforç per vèncer una resistència. O millor dit, com aquesta unió interior, aquesta comunió, dóna forces per enfrontar-se i vèncer la passivitat. Un petit gest de complicitat, una referència interna, etimològica, reafirma el sentit del vers final, ja que bregar ve del gòtic brĭkan, trencar, i justament ens trobem amb un vers trencat i trencant eixes inèrcies que ens aïllen cada dia més.



[Moment de la presentació amb Antònia Cabanilles]


Tot i el domini d'aquestes dues veus, trobarem d’altres, alguna una mica descreguda i un punt divertida, que es distancien de tanta transcendència i que reclamen un altre tipus de silenci. L'escoltem una nit d’ “Insomni”:

Passen les hores, el temps es desfà
i tu, inútil, ¿encara penses
que els poemes són la salvació?

Aquest retret ve al cas perquè Poemes a la intempèrie resol o, si es prefereix assumeix, una contradicció. D’una banda, suposen una revolta en la mesura que tornen sobre les històries que componen el que anomenem vida, la íntima i la social. Com diuen els versos de Teresa Pascual que obrin “La nuesa del dies”, el primer apartat del llibre, “és el moment de tornar a les coses/ de posar-los els noms sense mirar/ els efectes que causen sobre l’ànima”. La mirada despulla el passat d’aixoplucs, desbarata l’antic ordre de les paraules, per deixar les arrels a la intempèrie. Des d’aquest espai parlaran unes veus que no representen a cap heroïna, sinó a una dona que comença el dia repetint els gestos de "minha Mãe", i que, tanmateix, és la protagonista de la seua història. D’altra banda, malgrat “els efectes que causen sobre l’ànima”, les paraules instauren un nou ordre. Els poemes, també els de la intempèrie, són encara un recer.

En minúscula i entre parèntesi apareixen unes altres “(intempèries)” que serveixen de transició entre “La nuesa del dies” i “No tornaràs indemne”. En triar com a gènere l'haikú s’ha de procurar plasmar una imatge molt concreta en tres versos ben tallats. D’aquesta forma les huit imatges que formen aquests poemes són guspires que van il.luminant aquest camí abans d’esdevenir cendra. De fet, la darrera, justament la que porta per títol “Transicions” , s’apaga en l’aire i anuncia el final: “put”. Però abans llegim, com no!, a “Vita nuova”:

Créixer amerada
com l’arròs sota l’aigua
i respirar llum.

He parlat de canvis respecte a El muro de la noche, però també caldria parlar de continuïtats. La imatge que acabe de citar recorda el dos versos finals del poema “Oleaje” també de tres versos, encara que amb una altra mètrica: “Vivir en un fondo transparente/ y venir a morir en la orilla”.

El mateix moviment de revolta que identificava el primer apartat definirà el tercer, però amb una variació important. Si en “La nuesa del dies” la mirada torna sobre el passat perquè les paraules creen un nou ordre i conten una altra història, en “No tornaràs indemne” la veu s’obri pas a cegues per descobrir un present que no es deixa veure a primera vista. Les dues citacions que encapçalen aquesta part del poemari són veus autoritzades que descriuen aquesta estratègia. La primera de Marc Granell, del seu poema “George Grosz”, “Qui vulga dir mentides/ que òbriga la finestra/ i mire/ i cante el que hi veu,/ perquè el que hi veu/ no passa”. El poema si el recorden, i segur que sí, és un homenatge al pintor alemany que ens va mostrar les altres cares de la crua realitat, aquelles que impugnen el simulacre del que és “políticament correcte”. La segona de Sèneca, de la seua tragèdia Hèrcules a Oeta, ens diu com arribar a veure i cantar el que passa, allò que està ocult: “Carmina invenient iter” [Els poemes inventen el camí/ Els versos trobaran el camí].

Alguns dels poemes d’aquesta secció crec que estan fets per a llegir en veu alta o, millor, per escoltar-los en la veu de l’autora o d’algú que llegisca tan bé com ella. Recorde les lectures a Sant Jaume o a Ca Revolta, l’efecte que va causar sobre les ànimes la cadència dels versos d’“En construcció” o les perspectives del “Poema (in)correcte”. Altres, com un dels que més m’agraden “El mur de M.H.”, tenen un ritme i una música que demanen una repetició. El poema que he esmentat és resultat de la lectura del llibre homònim de Marlen Haushofer, la qual cosa significa que conta tant la història com la forma material de llegir l’obra, la imposibilitat de parar de llegir.

La darrera part de llibre està formada per un únic poema, “Tria personal”, que parla de la lluita per sobreviure, de les morts i dels renaixements que formen una vida, de com l’intent de viure plenament no passa per rebutjar el dolor sinó per donar-li la paraula:

Però tu, des de fa dos anys, quatre mesos, quatre dies
i unes hores ets una altra.
Ho saps i has decidit de parlar hui,
deu de març de dos mil nou:
has decidit d’omplir el teu cementiri.

Ningú torna indemne de cap revolta, i menys si travessa uns territoris tan fràgils i tan desprotegits com els de Poemes a la intempèrie. No obstant, crec que Begonya Pozo podria signar el versos del César Simón: “Todas tus elegías fueron himnos”.



[Moment de la presentació amb Marc Granell]

10 de maig: aniversari de la barbàrie

Un dia de maig, exactament el 10, però de l'any 1933 els nazis cremaren llibres a la Bebelplatz de Berlín. L'escriptor Heinrich Heine es va avançar a la tragèdia i el 1821 va escriure "wo man Bücher verbrennt, verbrennt man am Ende auch Menschen", com recorda aquesta fotografia:



Un 10 de maig, per tant, no puc deixar de recordar una ciutat i una gent que estime. Aquest poema en prosa pertany al meu llibre inèdit A contracor que apareixerà a la tardor en edició bilingüe català-espanyol a la Fundación Inquietudes, en traducció del poeta i amic Guillermo Cano Rojas. De moment, us deixe amb el text original:


Unter den Linden
[Berlin, 2008]

El goig de caminar sense pressa sota la ramada dels til·lers. Abans de començar, la frase de Heine; l’espai de la llibreria blanca, eterna, soterrada, que, buida, aguaita els teus peus cansats. Per arribar-hi has travessat tota la ciutat des de Mitte. Descanses al pati de la Von Humboldt on respires l’asfalt ferm i calent de l’estiu berlinès. Lliges: on es cremen llibres, després s’hi cremaran homes. Ja no és temps de premonicions ni de sacrificis. Tornes a les lletres: la paròdia més dolorosa, el ritu ancestral, les misèries. Ha arribat l’hora de caminar sense pressa sota els til·lers.

14 d'abril: "El somni dels caiguts"



Un dia com aquest ‎per mi és sempre un dia difícil, una pausa necessària al calendari on es fa present el record de la meua àvia Maria: una dona lluitadora, treballadora, republicana, amb onze fills i una generositat infinita. Ella ha estat sempre el meu exemple, per això és seu aquest poema de la secció "No tornaràs indemne":

Els núvols detinguts no plouen sobre
aquesta terra erma, sobre els arbres
raquítics i les flors polsegoses
com pedres de tardor anticipada.
Tot es sosté al fons de l’ull que passa,
al fons del somni emparedat
entre creus de raïm
i tombes de camps de forment.
Tot es sosté al fons del somni dels passos.

[Poemes a la intempèrie, 3i4, valència, 2011]

Cada volta



[Il·lustració de Suu do Santos]


És difícil sobreviure’t.
Cada volta que he tornat a tu,
a la teua casa plena d’altres vides
que ja no són la teua.
Cada volta que he guaitat des del carrer
les finestres del segon pis esperant
veure la llum amb la qual il•luminaves
el meu món petit.
M’he sentit una voyeur inútil
cada volta que passe per la vorera
i no puc fer el pas més lent.
És difícil sobreviure’t
cada volta que, amb cura, puge els esglaons
que mai més em duran a la teua porta;
cada volta que sé que no t’hi recolzaràs,
a la barana, esperant-me,
hostessa del temps i la runa.
Cada volta, dic,
és més difícil sobreviure’t.

[De la secció "La nuesa dels dies", Poemes a la intempèrie (3i4, València, 2011)]

La primavera dels poetes



Per celebrar el Dia Mundial de la Poesia, el 21 de març de 2011, a la Capella de la Nau, ens ajuntàrem més de cinquanta poetes. Alguns noms: Josep Ballester, Mari Carme Arnau, Vicent Berenguer, Iolanda Bonet, Lucía Boscá, Iván Brull, Antonio Cabrera, Xelo Candel, Guillermo Cano, Lorena Cayuela, Pere Císcar, Mercè Climent, Rafael Correcher, Elena Escribano, Vicente Gallego, Isabel García Canet, Jesús GE, Marc Granell, Ramon Guillem, Rubén Luzón, Alicia Martínez, Francesc Mompó, Àngel Montesinos, Eusebi Morales, Vicent Nàcher, Joan Navarro, Carolina Otero, Vicent Penya, Jaume Pérez Montaner, Josep Picó, Begonya Pozo, Marta R. Sobrecueva, Isabel Robles, Lluís Roda, Luci Romero, Mari Carme Sàez, Encarna Sant-Celoni i Eduard Verger.S'escoltaren textos en català, espanyol, serbi, romanés, francés, anglés, eslové, alemany o persa. Fou un moment màgic on la litúrgia de la paraula es va posar, més que mai, en evidència. Entre silencis, somriures i rialles vàrem trancòrrer una esplèndida vesprada a la seu més antiga de la Universitat de València. Al seu bloc "Uendos, Greixets i Maremortes" l'escriptor i poeta Francesc Mompó en va deixàr constància escrita i gràfica. Ací en teniu un tast de la seua crònica:

"La Capella de la Sapiència del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València va reunir anit una cinquantena de poetes en castellà i en català per a commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Convocats i dirigits per les poetesses Isabel Garcia Canet i per Begonya Pozo, un per un, per ordre alfabètic, anàrem passant per l’altar major de la capella.

Com que l’acte homenatjava la poetessa Marta Pessarrodona, alguns poetes llegiren versos d’ella traduïts a un grapat d’idiomes: anglès, francès, alemany, servi, eslovè, persa, romanès... La resta llegírem composicions pròpies o d’algun altre poetes que haguérem triat.

Diverses llengües, diverses veus, diversos tons, però una sola intenció: l’amor a la poesia.

Per acabar, Rafa Xambó ens regalà un parell de versions dels sonets de William Shakespeare traduïts al català per Txema Martínez.

Un vi d’honor oferit per la Universitat sota les arcades de dalt del magnífic edifici i sota l’amatent mirada de Lluís Vives donà per conclòs el Dia Mundial de la Poesia."

El poeta Manel Marí fa la crònica sobre la primera sessió del S.E.M.P.E.R. a València



[Fotografia de Pau Rodríguez]


El millor que pot passar-li a un espectacle és que el públic remugui de tan breu que li ha semblat. I que s’oblidi de tornar a engegar el mòbil per cridar a casa, i que no pensi en quina butxaca s’ha deixat el tabac. La primera sessió valenciana de S.E.M.P.E.R. comptava amb dos obstacles: la inexperiència i l’experiència. La inexperiència, perquè no teníem clar ni el perfil dels semperistes, ni la dinàmica –o encara pitjor, l’estàtica!- que el seminari podia adoptar. I, clar, l’experiència immediata i ben exitosa de Barcelona gairebé ens movia a l’obsessió perquè el tema anàs bé. Prou d’obstacles, idò, i parlarem dels atletes! Jaume Pérez Montaner, va tornar a confirmar allò del que molts ja havíem gaudit: que a més de ser un poeta extraordinari, és un docent magnífic. Si no fos perquè l’edat encara no l’hi clava el mèrit, en podríem parlar, amb un to entre l’afecte i la solemnitat, d’un “vell professor”. L’altre atleta, que sí que és un “vell professor”, que sí que passa la vuitantena, en John Ashbery, va fer tota una exhibició de múscul amb els dos poemes que ens van tenir ocupats al llarg de més de tres hores, i que van créixer i es van multiplicar, i ens van fer créixer i reproduir-nos en un ambient tan místic com la Capella de la Mare de Déu de la Sapiència de la Universitat de València: ‘What is poetry’, i la ‘Introducció’ de A Wave. Més de tres hores que van parar molt curtes, com la camisa estreta que ofega uns pectorals inflats per bona droga.
L’alè final d’aquesta calada curta va ser a casa. A Ca Revolta, l’acte final del S.E.M.P.E.R. valencià va esdevenir l’homenatge al mestre amb aquella “vella litúrgia” que es bevia l’Estellés quan parlava del vi dels pobres i parlava de la glòria de tots. Definitivament, el millor que pot passar-li a un espectacle és que el públic remugui de tan breu que li ha semblat. I en Jaume, i n’Ashbery, i els semperistes i tota aquella colla que va sortir a la tarima de Ca Revolta, ja no per dir-hi la seua, sinó per dir-hi la d’ell, van escurçar aquelles hores a cops de poesia i de molta, molta complicitat.

[Crònica publicada al bloc de S.E.M.P.E.R. el 17 de març de 2011]

Poemes a la intempèrie (3i4, València, 2011)




Poemes a la intempèrie és un llibre que travessa diferents territoris: ‘La nuesa dels dies’, ‘Intempèries’ i ‘No tornaràs indemne’. Els poemes breus de la secció central obren ponts des del reconeixement del dolor cap a la voluntat de calma: en dibuixen les transicions. Qui s’acoste a aquests versos trobarà personatges desprotegits i podrà recórrer amb ells escenaris que recreen des de la solitud de l’escriptura a la ràbia davant una realitat que -literalment- crema; la memòria; la mort quotidiana viscuda com absència íntima i intransferible -per això, potser, també comuna-; la nuesa de la consciència davant un paisatge que es (des)cobreix; la llum de les nits i del cos; els carrers de la ciutat o els camins perduts entre l’horta i la infantesa; la terra fragmentada de pors i desigs; els murs de vidre. Un llibre si més no obert a les intempèries on l’últim poema, ‘Tria personal’, enceta un camí nou per l’escriptura, però això ja és una altra història.

[Nota publicada al web de l'editorial valenciana 3i4]

Crònica del primer encontre S.E.M.P.E.R. a Barcelona

(Bar hOriginal, 23 de febrer de 2011)





Hi havia dubtes i preguntes. Com enfrontar-nos, per primer cop, a l’experiència S.E.M.P.E.R.? Però més enllà d’aquests inicis indecisos, el mestre de cerimònies, Jaume Pérez Montaner, va saber orquestrar una deliciosa sessió de poesia, coneixement, passió i fascinació. Envoltat pels primers usuaris de S.E.M.P.E.R., i per un bon grapat dels impulsors, que s’havien desplaçat a propòsit per viure de primera mà l’esdeveniment, el poeta i traductor Jaume Pérez Montaner va començar comentant la seva traducció del poema “Introduction” de John Ashbery, inclòs al seu volum A Wave, que resumeix no només el pensament del poeta anglosaxó, sinó que també concentra bona part de l’ideari poètic del seu traductor: l’art com a experiència, ja sigui viscuda/imaginada/somniada; el poema com a resposta d’un altre poema; ser allò que es llegeix i llegir allò que s’és (Borges i Bloom, respectivament); el somni com a expressió de l’inconscient i, per tant, matèria de primer ordre per al poeta a l’hora de crear (seguint els exemples de Brossa, Foix o Vincenzo Monti, poeta italià del segle XVIII, que assegura que “la poesia és el somni matisat per la raó”); la sexualitat, la por, la mort, el desig, el buit, el dolor i la venjança com a pulsions internes o excuses o motivacions per a qualsevol art (Fuster digué que “tota la literatura en el fons és venjança” mentre que Parra va dir, encara més clar, “yo escribo por envidia”… Aquestes i moltes altres idees es varen discutir, compartir, debatre, comentar i exaltar d’una manera o l’altra durant les tres hores que va durar, com volant, aquesta primera sessió de S.E.M.P.E.R., que va concloure, precisament, amb dos poemes inèdits de Jaume Pérez Montaner, “L’anguila” i “Assaig”, que tothom va gaudir moltíssim, i amb un recital a l’hOriginal que va ser tota una declaració d’intencions i una emotiva trobada on la poesia va tornar a triomfar de bell nou.




Crònica de Jaume C. Pons Alorda
Fotos de Ferran Garcia

S.E.M.P.E.R.: nova iniciativa per a poetes inquiets

El 23 de febrer s'inaugura a Barcelona el projecte SEMPER: una nova iniciativa que hem posat en marxa per a poetes inquiets: la formació contínua en el camp de la poesia!

Teníem la necessitat imperiosa de rebre estímuls externs que ens ajudaren a enfrontar-nos a reptes desconeguts, o a reptes dels quals hauríem passat de llarg en la nostra producció poètica, i se'ns ha acudit de muntar el SEMPER, el Seminari Estable de Matèries Poètiques en Evolució i Recerca.

No és un curs de poesia! No és per a escriptors novells! És la medecina per als qui encara tenen una ànima jove i l'ànsia els crema entre els dits cada cop que es posen a escriure.

S.E.M.P.E.R. és un espai per a l'estudi especialitzat de la poesia en totes les seues formes i expressions.

S.E.M.P.E.R. neix de la inquietud per aprofundir en la tasca creadora i de la voluntat de fer-ho d'una manera oberta.

S.E.M.P.E.R. pren cos en un cicle de lliçons magistrals i sessions pràctiques impartides per autors dotats d'habilitats i savieses específiques.

S.E.M.P.E.R. està actiu en paral·lel a dues ciutats: Barcelona i València.

Des de l'Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries (l'HORINAL) -els organitzadors del cicle poètic del bar Horiginal (C/ Ferlandina, 29)- i des de l'Aula de Poesia de la Universitat de València i Ca Revolta us convidem a inscriure-us a la primera tongada de tallers que començaran aquest febrer (al preu misèrrim de 50€ tot el pack!).

Podeu trobar tota la informació a: http://semperpoesia.blogspot.com

Salut,

L'Organització

S.E.M.P.E.R.: el nou Seminari Estable de Matèries Poètiques en Evolució i Recerca neix el 27 de gener de 2011




Amb el permís de Pau Sif us anote les seues reflexions perquè, en realitat, jo haguera pogut fer les mateixes (no iguals...) i considere que són també col·lectives. La necessitat de diàleg i aprenentatge és la clau que ens mou als "semperians". Parle en plural perquè el naixement de la criatura ha estat possible gràcies a la voluntat i el treball de Josep Pedrals, Jaume C. Pons Alorda, Begonya Pozo, Pau Sif, Eduard Ramírez i Manel Marí. Sense oblidar-nos tampoc de Ferran Garcia i Josep Martínez. Entre tots hem aconseguit posar S.E.M.P.E.R. en moviment, ara és tasca de tots els amants de la poesia aconseguir que camine i tinga una llarga vida.

Entrada del bloc de Pau Sif del divendres 28 de gener de 2011:

S.E.M.P.E.R: Seminari Estable de Matèries Poètiques en Evolució i Recerca

Salvador Espriu va recollir la seua obra de joventut sota l'epígraf Anys d'aprenentatge, aquesta encertada fórmula serviria després per resumir una manera d'entendre la creació literària com un aprenentatge continu. Amb aquesta idea d'evolució constant acaba de nàixer un nou projecte de creació poètica. S.E.M.P.E.R.(Seminari Estable de Matèries Poètiques en Evolució i Recerca).
S.E.M.P.E.R. pretén estimular les habilitats creadores dels poetes joves o no, professionals o amateurs, que comencen o que acaben, tant se val, això és per a tothom, perquè sempre estem a temps d'aprendre dels mestres i ells de nosaltres.
S.E.M.P.E.R. es concreta en un cicle de tallers i recitals a càrrec de poetes dotats d'habilitats i savieses específiques. Els poetes de la primera tongada de lliçons semperianes són: Jaume Pérez Montaner, Víctor Sunyol i Josep Lluís Aguiló i l'objectiu és que en vinguen molts més.
Cada poeta farà el seu taller i el seu recital a cadascuna de les ciutats que són seu de S.E.M.P.E.R., de moment, València i Barcelona.
A València els tallers se celebraran sota l'aixopluc de l'Aula de Poesia de la Universitat de València i els recitals a Ca Revolta. A Barcelona, tant una cosa com l'altra es durà a terme a l'Horiginal.
S.E.M.P.E.R. té l'objectiu també d'enfortir la xarxa i els vincles entre poetes de tot el país i que això servisca perquè n'aprenguem els uns dels altres.
Tot això comença ja. El primer poeta, el que encendrà la metxa, serà Jaume Pérez Montaner i ho farà el dia 23 de febrer a Barcelona i el 10 de març a València. De moment, i per començar, us deixe un poema seu que m'acompanya de fa temps, i si en voleu saber més coses de S.E.M.P.E.R. seguiu aquest enllaç.

CIUTAT NOSTRA


Tristes cançons rellisquen per les blanques façanes.
Ciutat d'entresomnis, t'emboques al mar tèrbol
dels pecats nostres, llances
contra nosaltres l'estúpid orgull
dels teus gratacels i aculls entre les cuixes
l'oci, l'ensopiment, la llordesa
de cent mil cossos inhumans.


El vent de Llevant empenteja cap a terra
la resta de l'exèrcit triomfador.
Veus-los ara marxant
sota l'ample ventall de les teues palmeres.
Veus-los ebris de sol dansant, amant,
agafant-se amb força a tots els principis de la fi,
fiats en una mort eixuta
sense ressorgiments.


I tu, ciutat bagassa,
crides encara falses joies de viure,
ciutat còmplice assegures
esplendors irreals, cruels
cants de cigne i ens empenteges
a ajupir-nos a l'ombra de les teues misèries.
Del gratacels més alt brolla la calba
de la lluna. Amb pixums de Pigalle reguen
noctàmbuls briacs geranis i englantines
Tristes cançons rellisquen per les blanques façanes.

Senza titolo (inèdit, setembre 2010)


Sui marciapiedi
spezzati di tempo
rischi la pelle.

Verrà la notte delle
mandorle. Sarà tardi.

Santuario (poema en prosa inèdit, agost 2010)



El calor estrellado de este verano sostenido te devuelve a un paisaje de ortigas y collejas, a un bosque cubierto de hojas amarillentas y de un eco que te persigue aún bajo los pies. Pies que se deslizan desnudos, mojados a través del tiempo inmisericorde. Ha llovido el tiempo sobre ti. Ha llovido sobre tus recuerdos retorcidos como viñedos viejos y añosos en los márgenes polvorientos de la senda. Allí donde la huerta, decididamente sin pretensiones entre los bancales de piedra, se abría a los galgos secos como el viento, a los hombres que dormían las tardes agostadas. Y en medio del silencio vespertino recorrías a escondidas el pasadizo que te abrazaba a los exvotos misteriosos de cera, a los inquietantes vestidos de comunión o de bautizo, a los trajes de boda de no se sabe qué novia -si feliz o desgraciada. Allí, en medio de la habitación, justo en el centro de la cúpula azulada se escuchaba el silbo del viento. Fuera esperaba la vida.