Refexiones sobre "La carcajada al cáncer" de Pepa Cosat Mulet

Antònia Cabanilles me ha pedido que revise el texto de Pepa Costa Mulet, La carcajada al cáncer, en esta mañana sofocante de agosto. Hay prisa, debe publicarse pronto. Antes de empezar, sabía que iba a ser una lectura desgarradora y reconfortante como sólo pueden serlo las que se escriben de forma valiente y generosa con las tripas al descubierto, con pulso firme al dictado de la conciencia lúcida. No es fácil estar a las puertas de no se sabe bien qué y, aún así, decidir que se desea contar en primera persona cómo ha sido el tránsito de la enfermedad por tu cuerpo y cómo te has metamorfoseado para vivir -que no sobrevivir- con dignidad.

Y es que demasiadas actitudes convierten nuestra vida en indigna, así que únicamente depende de nosotros hacer que cambien. Para ello Pepa Costa Mulet ha escrito un opúsculo donde no pretende dar consejos, ni ser la madre redentora de los enfermos de cáncer. Sus palabras pretenden solamente -aquí se revela el peso de cada una de las letras que componen este adverbio- aclarar lo que significa ser un “paciente, canceroso, enfermo” -categoría una y trina, según ella la establece- y cuáles son las realidades a las que debe enfrentarse la enferma, la institución médica y la familia. Obviamente la perspectiva que prima es subjetiva y en ningún momento ha pretendido jugar a una falsa asepsia. Por ello, una vez hechas las presentaciones de la enferma y de la enfermedad, establece una tipología de médicos/as-dioses que elenca y describe de forma ácida -cuando no despiadada, por aquello de pagar con la misma moneda…- los diferentes tipos de gurús presentes en las consultas de nuestros hospitales. Hace tiempo que la fe en la ciencia se ha instalado en la conciencia colectiva. Hace tiempo que la religión ha perdido adeptos, ganándolos la medicina y su juramento hipocrático de salvar vidas. De este modo en nuestras sociedades “desarrolladas” -concepto este que siempre me causa estupor- la muerte ha sido entendida como el fracaso de la medicina. Sin embrago, no se ha querido reconocer que, precisamente, su fracaso está en no dar las atenciones que merece el enfermo; en no crear los espacios adecuados para que el paciente transite la enfermedad -de la misma manera que la enfermedad se adentra y se aferra a su cuerpo-; en no propiciar el cuidado de las necesidades físicas y síquicas del paciente; en no cuidar las horas -sus impagables horas- de espera pasadas en los ámbitos más desnudos, despojados de piedad, dignidad y afectos; en no mostrar contrición en esos habituales lugares sagrados que hace tiempo abandonaron los muros cerrados de las iglesias y donde la simple presencia de los enfermos obliga a un silencio reverente, cómplice. Y es que hace tiempo que nos hemos acostumbrado al ruido, como nos hemos acostumbrado a tener la barriga llena y un techo bajo el que cobijarnos. Hemos evolucionado. Hace tiempo que hemos cambiado los taparrabos por trajes bien cosidos que nos aíslan, no sólo del frío y del calor, sino de nosotros mismos. Nos hemos “desarrollado”. Quien piense que no hemos perdido nada en el camino, va más que errado. Hemos dejado atrás la comunión íntima con el otro, la paciencia, la compresión y, sobre todo, la compasión. Hemos abandonado todo aquello que nos impide ser y estar permanentemente pulcros; hemos preferido ser alérgicos antes que meter las manos hasta el fondo y rebuscar en la basura. Sin saberlo, nos hemos abandonado.

El breve texto que me lleva de la mano en esta reflexión me obliga, una vez leído, a parar y recomponerme; a pensar el precio de la asepsia -si es que la deseo- o a optar por poner los puntos sobre las íes a la manera de Pepa Costa Mulet. Me inclino irremediablemente por la segunda.

[La Pobla de Farnals, agosto de 2010]

La edición del libro La Carcajada al cáncer, de Pepa Costa Mulet, corre a cargo de CARENA, Asociación de soporte a enfermos de cáncer y otras enfermedades graves, de la que Pepa ha sido cofundadora.

Si quieres colaborar en esta edición puedes hacerlo ingresando tu aportación en la cuenta que se ha abierto con este fin (2090 0536 10 0100058404) o en la sede de la Asociación (C/ Tapinería 18, bajo, 46003, Valencia; e-mail: carena@correo.cop.es; Telf.: 963923898).

Más información en: http://asociacioncarena.wordpress.com

Ofrena (Avignon, 2002)

Per Júlia Benavent

Dreta, al bell mig del pont, sobre el Roine, escoltes la cançó antiga que arriba des del Mont Ventoux. Després passeges els carrers mentre el vent duu el record de Laura. Quan pares i alces els ulls veus la capella on, diuen, es miraren. No hi ha capella. Només en queda un mur: només un on penjar tot l’amor que dus a les mans.

[Poema en prosa inèdit, agost 2009]

Al mestre Estellés



No hi havia a València un poeta com tu en un temps massa llarg, massa trist. Els teus versos m’ensenyaren a fer poesia de les coses menudes, de l’espai íntim, de la quotidianitat, del silenci, de l’erotisme, de la sang i el dolor, de la terra, de la consciència d’allò que és just i injust. Ets un dels meus poetes preferits des que vaig comprar, fa molts anys, el Llibre de meravelles en l’edició de Tres i Quatre –un símbol de cobertes blaves. Encara se m’aborrona la pell quan torne a llegir “Assumiràs la veu d’un poble”i m’emocione amb "Els amants" o les "Èglogues". Bastires el teu món amb la poesia des de la veritat senzilla i sublim. Ara ens toca a nosaltres dir-te per no oblidar qui som, d’on venim i on volem anar:

ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

La memòria dels objectes (2006-2009)


Mentre temptaves el descens no et parares mai per cordar-te les sabates: caiguda lliure però clavada amb força a la pell de la muntanya. Ara, en canvi, vius a les planures i saps que al terra hi ha tolls, caus i també pous on encara podries enfonsar-te. A pesar de tot no vols unes sabates noves. Ara saps que vols les sabates velles per als peus nafrats. Ja saben el camí.

[Poema en prosa inèdit, agost 2009]

Prova de resistència (2005-2006)


Respires dalt del cim, amb la boira tallada del matí, quan l’hivern mulla l’alé i l’ànima. Dalt respires, amb un mapa de sorolls que podries repetir amb cadascun dels sentits. Quan s’ha fet nit i dia, respires al compàs d’esquirols atents al moviment més imperceptible, a cada passa que has fet per guanyar-te el sòl que ara trepitges.

[Poema en prosa inèdit, agost 2009]

Tria personal

Aquest poema és el primer del llibre Poemes a la intempèrie, guanyador del XXX Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March (Ajuntament de Beniarjó, 2010). L'editorial valenciana Tres i Quatre el publicarà a l'abril de 2011, però ací en teniu un tast. Bon profit.


"Tria personal"

T’has inventat un altre dia
sota el pes de la consciència.
Des de fa dos anys, quatre mesos i quatre dies
saps de la lluita, de la ira que
a poc a poc ha anat fent-se greix
entre la pell i els ossos,
de la mort que has mesurat
i de les ofenses per les quals, encara,
hauries de demanar perdó:
un perdó que no vols.
Saps també dels besos,
de les abraçades irrepetibles
entre làpides sense nom,
ni data de naixement, ni epitafis.
I també saps del pes de la carn,
del cel obert a la nit més fosca,
dels tubs que sense voler t’enganxen a la vida.
I saps que tots saben. I tots callen.
Però tu, des de fa dos anys, quatre mesos, quatre dies
i unes hores ets una altra.
Ho saps i has decidit de parlar hui,
deu de març de dos mil nou:
has decidit d’omplir el teu cementiri.

El mur de M.H.

Per Ana R. Calero i Íngrid García-Wistädt

Va aparéixer de sobte
davant les mans paoroses
un estrany mur de vidre,
un mur desconsolat,
decisiu com la llum
primaveral del migdia.
Abans tot era a punt.
Tot es quedà a punt
a l’altra banda del mur:
la gespa el gos les vaques
la casa i el cotxe.
A soles, sense més
compromís que la seua
consciència, va seure i
es va mirar el mur
de vidre: puntual,
desconsolat i últim.





[Poema publicat a la plaquette de Poesia per la Revolta en commemoració de la lectura conjunta amb Marc Granell el dia 11 de febrer de 2010]

Fantasmes (San Gimignano, 1994)

La música fou l’evidència del misteri que s´amagava entre les torres. Has trigat quinze anys a esbrinar el dolor del vent, has trigat quinze anys a resoldre’t. Dubtes encara de l’existència d’aquell matí llunyà i de si fou ella realment qui va fer sonar les cordes del violí.



[Poema publicat a la plaquette de Poesia per la Revolta en commemoració de la lectura conjunta amb Marc Granell del dia 11 de febrer de 2010]

Un altre gris (Milano, 2000)

A Vicent Alonso


No t’agrada el gris sense caràcter, un gris qualsevol humit i trist. T’agrada el gris milà. És el gris d’un temps especial, d’un temps cenyit als budells de les nits insomnes, a l’esclavitud de les cabines taronja i dels cafès a la intempèrie. Plou al jardí de casa. Un cel gris, gris milà, et besa el front.



[Poema publicat a la plaquette de Poesia per la Revolta en commemoració de la lectura conjunta amb Marc Granell el dia 11 de febrer de 2010]

Hivern de 1999

L’hivern de mil nou-cents noranta-nou
fou fred, com tots, però un xic més cruel.
Tant se val.
Les truites de faves i el pa torrat
són el perfum introbable del teu carrer
de sempre, el carrer Cadis,
i la botiga del senyor Antoni
i les ensaïmades amb xocolata
del forn de San Valer, i les coques
de San Blai, i el pernil dolç de la carnisseria
del carrer Sevilla o els gelats d´Ibi
de la cantonada.
Tot ha desaparegut. Tant se val.
Tant se val ara que les preguntes tenen resposta.
Què et veuré fer la comunió? Impossible.
Què et veuré acabar el batxillerat?
I la universitat?
I a poc a poc el mil•lenni xuclant-te
la sang. Tant se val.
I què et paguen per llegir poesia?
Incomprensible, com els mòbils o internet.
Tant se val.
Si bé t’ho mires, no res té sentit
perquè el temps s’aturà a Russafa
un hivern remot de mil nou-cents noranta-nou,
un hivern cruel i fred com tots.
Tant se val.

[Poema publicat a l'antologia sobre la destrucció del territori For sale (Edicions 96, Carcaixent, 2010)]

Els ulls de Dolors

brillen des de lluny.
Te’ls veus al fons de la sala,
com la llum d’un farell.
Al telenotícies han dit
que ja en queden pocs,
massa soledat
i gent cada vegada
menys acostumada al sacrifici.
Done les gràcies als déus
per haver-m’hi abandonat.





[Poema de la sèrie inèdita Dietari d'Hipòcrates publicat al llibre col·lectiu Poliversos II (UPV, València, 2009) i triat com a telepoema per la subdirecció de Cultura de la ETSET de la UPV durant el curs 2009-2010. La il·lustració és de Suu Do Santos]

Vicent Siscar i Begonya Pozo guanyen el XXX premi de poesia "Senyoriu d'Ausiàs March" de Beniarjó (24 d'abril de 2010)

Text publicat per Josep Lluís Roig al seu bloc "Literatures (la presó de l'aigua)"

Aquest dissabte es va lliurar el XXX premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March. 30 anys, ja, duu el premi.
L'acte va començar amb la presentació del llibre guanyador de l'any passat: “Sema”, de Jordi Mas (de. 3i4), uns breus poemes que recorden la lírica japonesa escrits per un professor de japonés. Un dels poemes diu:

“amant-te meva
en sal de maniobra
dúctil, tan tendra,
tan tesa, tan atenta
a músiques profanes”

Com va explicar l'autor, al poemari té molta importància l'espai en blanc que gira al voltant dels poemes i que jo, ara i ací, no puc reproduir.
Després hi hagué una actuació de cant d'estil valencià que, francament, va sorprendre molt positivament aquells que no el coneixien.
Després després, parlà el mantenidor de l'acte, amb un discurs que paga la pena de llegir tranquil·lament: http://femunpensament.blogspot.com/2010/04/text-del-mantenidor-als-xxx-premis.html
Després després després arribà, per fi, el lliurament dels premis, on el jurat es va aprofitar de la bona voluntat dels organitzadors del premi i, ja que costa tant de publicar poesia, va tornar a atorgar ex-aqueo el premi, que va recaure en Carles Vicent Siscar i en Begonya Pozo.

Felicitats als guanyadors!

Poètica o manual de supervivència (2010)

Poesia és silenci. Poesia és resistència. Poesia és esguard, intel•ligència i mans. Poesia és filosofia. I també paisatge. Camí d’anada i tornada. Poesia és ràbia i insult permanent. Poesia és rebel•lió. Terra. Consciència. Poesia és gest, carn, paraula tèbia. Poesia és fossa, pou i muntanyes. Poesia és aigua, sal, pa i desig. Cel obert. Orgasme. Cos. Comunió. Poesia és ètica, no moral. Poesia és ideologia i utopia. Poesia és plany, llàgrima i llapis. Poesia és flexo i sol, tros de paper a la intempèrie. Poesia és taula, arena, duna en moviment. Marjal. Carrer i plaça. Budells. El mar i la sang. La llum de l’olivera a migdia. Les ombres, els passos, l’alè. Poesia és no fugir de feina. Poesia és necessàriament crit, miniatura i esperança. Poesia és vida.