Del temps i la memòria (Marc Granell)

La primera cosa que pot sorprendre en aquest primer llibre de poemes en català publicat per Begonya Pozo és la datació del seu procés de creació: 2001-2009. Un temps d’escriptura llarg, certament, sobretot per a un primer llibre, si ens atenim als usos en voga. No sorprendrà tant, però, a qui conega la seua autora i la seua tasca imprescindible en la labor dinamitzadora de la poesia a la València d’aquesta última dècada.

És a dir, Poemes a la intempèrie no ix del no-res. Naix de la passió i de la responsabilitat. D’aquella passió per la poesia que des de ben jove s’apoderà de Begonya Pozo i de la responsabilitat —i açò ja és més insòlit— de treballar-la, des del punt de vista creatiu, amb la calma i l’exigència de qualitat a què obliga si es vol servir-la bé i no tan sols servir-se d’ella, com els temps actuals propicien, per a altres finalitats més apetitoses i, en la immediatesa, més afalagadores potser, però a la llarga funestes.




Professora d’italià a la Universitat de València, s’ha dedicat a la investigació literària centrada fonamentalment en la figura de César Simón, que ha traduït a l’italià i del qual ha preparat la reedició recent d’Entre un aburrimiento y un amor clandestino, novel•la que Simón publicà el 1979. Fruit últim d’aquesta dedicació a l’obra simoniana ha estat la publicació d’Un aire interior al mundo (Apuntes de un diálogo inacabado con César Simón), resultat esplèndid i imprescindible dels anys esmerçats en l’estudi pacient i admirat d’aquest autor tan significatiu i, malauradament, encara tan poc visitat. Perquè questa admiració de Begonya Pozo envers César Simón ve d’antic i ja es va fer palesa quan l’any 2001 creà el premi que du el nom del poeta emmarcat en les tertúlies literàries que va organitzar en el pub Carmen Sui Generis i que ajudaren a dinamitzar i ampliar el paisatge poètic valencià d’aquells primers anys del nou segle. Aquesta labor dinamitzadora, però, no va ser un simple rampeig juvenil i l’ha duta a terme, amb entusiasme i eficàcia, fins avui mateix, a través sobretot de les activitats de l’Aula de Poesia de la Universitat de València, que col•laborà a crear el 2002, de la direcció, entre els anys 2004 i 2009, de l’Aula de Poesia en valencià de la Universitat Politècnica de València, i, més recentment, de la posada en marxa de la Setmana de la Poesia a València i de l’ampliació de les activitats de l’Aula de Poesia a través de SEMPER (Seminari Estable de Matèries Poètiques en Evolució i Recerca), integrat també per Horiginal, de Barcelona, i Ca Revolta, per a fer circular poesia i poetes per tots els territoris de parla catalana.




Com he assenyalat adés, no és molt usual, en els temps que corren, que aquesta passió poètica no s’haguera reflectit encara en la publicació de cap llibre, tot i que sí que havien aparegut dues plaquettes de Begonya Pozo en castellà: El muro de la noche, l’any 2000, i Tiempo de sal, l’any 2004. Per tant, aquest Poemes a la intempèrie —guanyador del premi Senyoriu d’Ausiàs March de l’any passat ex aequo amb Carn endins, de Carles Vicent Siscar— és deutor, d’una banda, d’una decisió, sempre engrescadora però conflictiva, pel que fa a la llengua a utilitzar, i d’una altra, d’un procés d’autoexigència i de maduració per a polir i aprofundir aquella veu ja plena de subtileses que apuntava en aquelles dues entregues primerenques.

Per a Begonya Pozo, com ella mateixa diu en una «Poètica urgent» del 2007, «la poesia, com qualsevol de les arts, naix del conflicte. Naix de la necessitat de posicionament davant d’un món que és, per definició, incomprensible i inabastable». Conseqüent amb aquesta necessitat, Poemes a la intempèrie és la construcció poètica a través de la qual ordena i intenta fer-se i fer-nos entenedor un món alié i sovint enemic. Amb una tendència acusada a l’essencialitat d’arrel ungarettiana, Begonya Pozo fa de la intensitat, la subtilesa i el misteri les ferramentes principals de la seua dicció poètica, que brilla sobretot en els haikus de la segona part, titulada «(intempèries)», on des de la pinzellada gairebé metafísica aborda el ventall de temes que la preocupen i conformen el llibre. És, però, en la primera part, «La nuesa dels dies», on aquests temes, aquestes mirades sobre el món meravelladament interrogatives —«Els geranis», «L’arbre sol», «Cíclicament»—, enceses de memòria i d’estimes —«El camí que duia a l’horta», «Hivern de 1999», «Fantasies de Bucarest», «Paraula de Brecht», «Revelació»— o críticament iròniques davant les realitats quotidianes —«Fetitxismes d’urbanita», «Insomni»— assoleixen desenvolupaments de gran bellesa i eficàcia, eficàcia amb què afronta, en la tercera part, «No tornaràs indemne», un altre tipus de poemes sempre present en l’obra de Pozo i sempre arriscats, els poemes crítics, també, amb la realitat social i política que travessa la nostra història —«En construcció», «El mur de M.H.», «El vol». Tanca el llibre una quarta part, «Tria personal», formada per un únic poema que, sense abandonar aquesta seua veu tan característica, obri alhora un camí de renovació que desitgem que, amb la mateixa exigència de qualitat que ha informat Poemes a la intempèrie, no trigue tant a materialitzar-se.

[Aquestes paraules apareixen a la ressenya publicada per Marc Granell a la revista Caràcters (número 56, setembre 2011). Les dues il·lustracions són de Suu Do Santos per al pròxim número (i serà ja el 57) de la revista Caràcters.]

2 comentaris:

Giorgio Grappa ha dit...

Quin luxe de crítica i de crític!

Però, és clar, l'autora s'ho mereix.

COLECTIVO POETAS ha dit...

he indexado tu blog al mío, para poder seguir las nuevas entradas.

un beset

En Vik