Marc Granell: complicitats amb la nostra 'poetry star'

       Fa uns dies rebia la proposta del sempre entusiasta Jaume C. Pons Alorda per col·laborar amb un text sobre Marc Granell al que ell havia denominat un “llançament virtual dedicat a Sèniors Poètics Vius” i, en aquest sentit, la indicació més clara era: “es tracta d'un retrat i com a retrat es pot fer de la manera que es vulgui”. Evidentment vaig dir que sí que em feia gana perquè adore Marc Granell, però aleshores també vaig entrar en pànic: si s’acaba de publicar a la UJI l’assaig de Ramon Córdoba, La poesia de Marc Granell, o les antologies Notícia de la tribu (Bromera) i La vida que creix (Andana), què dir de la seua obra i del seu tarannà quan ja s’han dit i fet tantes coses? La facilitat inicial, doncs, no ho era tant realment. Tot i que sempre s’ha de mirar la part positiva, com segur que faria Marc, i no defallir. Per això aquest dimarts d’octubre estic davant l’ordinador pensant al poeta/home Marc Granell. Hi hauria moltes fórmules per començar aquest retrat “lliure” però, pot ser, la més adient no siga la cronològica sinó la de l’afecte personal –quan el nostre només era un coneixement epidèrmic– i la de la memòria selectiva.


         Recorde la primera visita que vaig fer a casa de Marc, l’any 1993, al carrer de Comte de Salvatierra, per fer-li una entrevista per les pàgines centrals d’una de les revistes universitàries d’aquella època a la Facultat de Filologia, “Macondo”. Em va impactar la seua biblioteca i, sobretot, el consell que em va donar quan vaig manifestar la meua angoixa per la manca de temps per llegir tot el que, pensava, m’havia de llegir –preocupació inevitable com a aprenent de filòloga­–:  “s’han de llegir els clàssics i els amics”. Tot siga dit que amb el terme ‘amics’ feia referència als contemporanis, és a dir, els més pròxims amb els quals comparteix ‘societat literària’. Com imagineu, és un suggeriment ben útil quan la brevetat del temps i el magma de lectures s’imposen.
         Aquest primer acostament a la figura de Marc Granell fou determinant perquè, sense saber-ho, em va obrir els ulls a la cultura catalana. Em va aconsellar anar a les tertúlies del mític Café Malvarrosa al carrer de Ruiz de Lihory, on vaig conèixer a poetes que ara són bones i bons amics i on vaig començar a bussejar per la poesia actual en valencià. D’agrair, i molt, que poetes com Maria Josep Escrivà, Josep Lluís Roig o Isidre Martínez Marzo dugueren endavant –com sempre, de forma heroica i sense massa suports en aquesta ciutat que ha viscut d’esquenes a la cultura; més encara si es tractava de la cultura catalana, permanent ignorada i menystinguda per les institucions– aquelles sessions delicioses sota la llum d’un ‘flexo’ –que, per a mi, vol dir Teresa Pascual– de les quals, després, també conservàvem uns plecs grocs, delicats com la llum, el fum, la veu, les taules... La memòria d’aquella època significa escoltar amb molta atenció, aprendre a estimar una llengua i una cultura per fer part, inconscientment, d’una de les grans preocupacions de Marc: la importància de les relacions humanes. Açò que hui en dia en diem “xarxa” però que no és gens modern, sinó que és necessari com l’aire que respirem per crear una cultura sòlida i que, d’una forma o una altra, sempre s’ha practicat segons moments històrics, estructures socials, econòmiques, etc. Al meu parer, fer precisament això, i fer-ho amb uns mitjans que van minvar progressivament a partir dels anys vuitanta al País Valencià, és el que Marc Granell –juntament amb la resta de companyes i companys de generació– ha aconseguit amb èxit: crear, per després mantenir, un teixit cultural. Sí, és de veres, precari i amb totes les deficiències que han estat provocades durant l’últim quart de segle per la realitat política i sociolingüística valenciana, però tot plegat un teixit cultural, el nostre teixit cultural. Evidentment, esperem que d’ara endavant el vent canvie per tal de consolidar dinàmiques o acceptar propostes més noves que troben ressò a espais públics on poder desenvolupar-se amb garanties de qualitat i rigor.
         Amb la distància que donen les experiències viscudes, crec que és evident que hi ha hagut molta gent que ha treballat de forma incansable durant molt temps des d’una posició de resistència cultural per garantir un futur cultural millor. En aquest sentit, si no fóra per la tasca de la Generació del 70, és a dir, de la gent que va decidir com a gest polític canviar de llengua literària quan no tenia una base forta –perquè la seua llengua materna no era la de la formació lectora ni escolar–; però sí una consciència clara del risc que això podia comportar per mantenir el nivell de la seua obra producció, a banda de l’esforç extra que necessitaven i assumien; hui un dia no tindríem un panorama poètic tant potent i efervescent a casa nostra. Pense a les noves editorials –Edicions del Buc, per exemple– o revistes universitàries –Gargots n’és una bona prova– que, d’un any ençà, s’han posicionat al mapa i que demostren que la salut de la poesia catalana al País Valencià és bona i batega amb força. El camí desbrossat que hem trobat –no sense dificultats, que ara també n’hi ha– no s’haguera pogut dur endavant sense la col·laboració del món de la cultura creativa i artística en valencià; del sector editorial i de la crítica literària, del de l’ensenyament –des dels més menuts fins a la universitat–, així com de llibreries i biblioteques o d’ espais cívics i alternatius com Ca Revolta, un referent emblemàtic a la ciutat de València. D’una forma o d’una altra Marc Granell sempre hi ha estat vinculat –director de col·lecció a l’IVEI, membre de consell de revistes, jurat de premis, col·laborador i activista cultural–,  per això podríem dir que és un poeta/home “peu de cultura”.
         L’excusa de l’anècdota personal m’ha permès de dibuixar alguns trets essencials de l’actitud vital i literària de Marc Granell: el compromís amb la llengua i la cultura –amb el seu suport permanent a iniciatives culturals rigoroses, no a les “d’escaparata” promogudes des de la filosofia dels “grans events culturals”–; la curiositat per la producció dels i de les autores més joves –amb la dosi inevitable de mestratge que molts li reconeguem per la seua memorable paciència– i la coherència dins la societat que li ha pertocat. No ha estat fàcil per a ell, ni per a altres, tenir en contra (quasi) tot el sistema polític; malgrat tot, la seua presència al costat d’iniciatives ciutadanes –plataformes com “Per l’horta” o “Salvem el Cabanyal”, per dir-ne dues ben significatives en la lluita pel patrimoni valencià, compten amb col·laboracions poètiques seues– ha retratat de forma ben fidel qui és, com és i on ha volgut estar sempre Marc Granell: al costat de la seua gent. I aquesta voluntat ‘de ser poble’, no de forma programàtica sinó per ideologia vital, encara es veu millor a una de les seues línies d’escriptura més recents, tot i que ja en té diversos llibres: la poesia per a infants. Des de L’illa amb llunes (1993) fins a La vida que creix (2015) han passat mots anys, han passat moltes coses; entre elles, la destacable publicació de Versos per a Anna (1998) –que transformava la imatge del poeta del desamor en el poeta de l’amor esperançat–, llibre amb el qual s’ha aconseguit que l’obra de Marc siga un referent per al públic adolescent. A més, com dèiem, l’obra considerada “infantil” –amb cometes ben marcades perquè la poesia o és bona o no és, amb independència d’edats, col·leccions, editorials, antologies, etc.– sabem que funciona de meravella entre un públic exigent i sense prejudicis que, malgrat la seua edat, té ben clar allò que li agrada i no li sembla avorrit. Marc és una poetry star quan va als instituts o signa llibres a la Fira, cosa que no pot dir-se de la majoria.  La falta de filtre en aquestes edats és ben d’agrair i, si parem atenció, és una de les claus per aconseguir invertir les actuals dades de lectura en valencià al nostre territori amb un lamentable i vergonyós 3%. La preocupació pel foment de la poesia entre el públic més joves fa part de la pràctica poètica i política d’aquest homenot que camina amb dificultat però que, amb un pols poètic ferm, ens ha demostrat que l’esperança en la ciutadania és feta de petits gestos valents, sempre importants i alhora decisius. La seua lliçó literària i vital, a pesar de l’esperit de pessimisme que sempre ha semblat envoltar-lo, ha estat l’esperança. I per això, en contra de les dificultats i dels entrebancs, Marc Granell s’ha escrit sempre poesia. Que la seua poètica siga de caire crític, amorós, filosòfic, elegíac o hímnic crec que poc importa ara; el que interessa és que ha sabut despertar la curiositat dels seus contemporanis i dels que hem arribat després; que ha ajudat a vertebrar les necessitats culturals dels diversos territoris de parla catalana –amb la promoció importantíssima de les traduccions dels grans poetes universals al català– i que, a més, ha fet de pont amb la literatura d’expressió castellana. A tall d’exemple, no hauríem d’oblidar la seua traducció d’Estellés al castellà, Ciudad susurrada al oído, publicada per Denes. Mostra d’aquesta connexió és la seua última col·laboració amb la revista “Veintiún versos” on apareix un poema inèdit seu i, on també siga dit, és l’únic poeta en valencià que hi apareix –com veieu, els ponts hi són, però encara s’han de creuar en els dos sentits. Marc, com a bon, exigent i àvid lector, és un gran coneixedor de moltes tradicions, també de l’espanyola, i molt especialment de la llatinoamericana. Gràcies a les seues indicacions m’hi vaig acostar a poetes com Vallejo, Cardenal o Falcón, a més de Simón, Gallego, Méndez Rubio o Marzal. A més, és ben coneguda la seua devoció per l’obra d’Antonio Machado i, en més d’una ocasió, s’ha definit com a “machadiano”; ell que també és “en el buen sentido de la palabra bueno”.
         Per aquestes qüestions que de forma breu he apuntat pense que ens estimem l’obra de Marc Granell però, en essència, ens estimem “Marc, el nostre Marc”. Prova d’aquest amor són els diversos homenatges en forma de llibres, antologies i actes –des de diverses associacions culturals i cíviques fins a l’últim que li va dedicar l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana el passat 12 de juny a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània durant la nit dels Premis de la Crítica– que ja ha rebut.
         En aquest retrat afectiu, lliure i encara en construcció, no podia posar un punt i final sense  algun poema de Marc. La tria mai no és fàcil, raó per la qual vaig a transcriure dos: no perquè siguen, potser, dels més arrodonits de la seua trajectòria, sinó perquè per a mi són dels més emblemàtics ja que, tot i ser escrits en èpoques ben diferents de la seua trajectòria, parlen d’esperança en la terra, en la poesia, en la vida:
TERRA LLIURE

Perquè era verda i encara pot ser verda.
Perquè és la veu dels morts que l'estimaren.
Perquè era una i encara pot ser una.
Perquè és cançó d'un mar sense memòria.
Perquè era clara i neta i no sabia
dir paraules de parla estrangera.
Perquè és batec a les goles incendiades.
Perquè era nostra i encara pot ser nostra.
Perquè és un cor que agonitza entre cadenes.
Perquè era blat i gavina en el matí.
Perquè ens la volen morir com si fos núvol.
Perquè encara naix fills amb l'alegria
de saber-se-la en la pell i la batalla.
[Exercici per a una veu, Edicions de la Federació d’Institucions Culturals, València, 1983]
ELS POETES

Els poetes són els éssers més inútils 
que hi ha sobre la terra.
No fan res de profit.

No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.

Per no fer no fan ni tan sols diners 
amb allò que fan.

Que son ales.
Que són febres.
Que són somnis.
Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.
[Tard o d’hora, Denes, València, 2006]