Rebre a Víctor Sunyol a la Capella de la Mare de Déu de la Sapiència va ser, realment, una experiència religiosa. La seua presència a l'altar, com si es tractara d’un Sant Vicent modern i despentinat, amb el gest divertit i el dit mirant al cel anunciaven que la sessió anava a donar molt de joc. I així va ser. Sunyol no va defraudar. Es va parapetar darrere de la tecnologia, el seu faristol fictici, per explicar l'evolució de la seua poètica a través de diversos textos que abastaven una trajectòria extensa i intensa. Però, com precisament comentava ahir el poeta càntabre Carlos Alcorta en la seua lectura dins de l'Aula de Poesia de la UV, no hi ha res que s’allunye més d'una poètica que els poemes. Encara sort, dirien alguns, açò sí, sense maldats ni ironies... Així doncs, foren els poemes els que van dibuixar la poètica de Sunyol perquè, com ell mateix (es) va llegir:
Mai no deixes cap petja. És la petja qui et deixa, qui et fa com ets en el seu motlle.
Qui canvia primer, el vent o la duna?
Navegant a través d’aquest procés continu de transformació de l'escriptura, el poeta pretenia evidenciar canvis de caràcter expressiu, conceptual, vital o filosòfic perquè, precisament ací, entre les escletxes i les contradiccions irresolubles del llenguatge es nodria la paradoxa de la creació literària. El convenciment davant la nuesa lingüística com a estratègia última de literarietat mostrava la desaparició de nexes lògics i semàntics que van crear, a més d'un alumne del taller, dubtes. estranyaments i, n’estic segura, algun mal de cap. Potser encara no els hagen resolt, però açò ja és una altra història i, en tot cas, respon amb escreix al que vam voler posar de manifest els creadors de S.E.M.P.E.R.: que el “coneixement poètic” és una eina essencial per entendre la realitat que ens envolta o, com deia María Zambrano, que la “raó poètica” es caracteritza per ser “no controlable, no quantificable, no demostrable, no lògica”. Això em fa tornar a la pregunta enverinada de sempre: serveix per alguna cosa la poesia (o, si voleu, la literatura)? La resposta és ben òbvia: no serveix per a res. Precisament perquè és com nosaltres mateixos: “que no servim per a res” -segons apuntà Sunyol al seminari. Malgrat tot vivim i en l’exercici conscient, en la pràctica dels dies trobem sentit a allò que fem i som. Doncs això mateix és la poesia: una inutilitat imprescindible, com subscriuria sense cap mena de dubtes un altre mestre, Marc Granell -el seu text “Els poetes” n’és ben eloqüent. Com va demostrar Sunyol durant la sessió i també al recital posterior a Ca Revolta, la funció del discurs poètic - si és que en té cap- és instal·lar eixides d’emergència, originar dificultats, crear intempèries, vies provisionals -mai no definitives i sempre fragmentàries- des d’on contemplar(-nos) l’existència d’una manera bàsicament precària. En aquest fals refugi que és el llenguatge naix, creix i madura el desig de connotació, el buit de la desconfiança o l’acceptació de la impossibilitat de resolució de cap conflicte i, si més no, la necessitat absoluta de tornar sempre a la creació com espai d’intersecció una vegada que hem acceptat l’autoengany i l’hem fet nostre. Semperianes i semperians, seguim!
[Recital públic a Ca Revolta, 21h.]
Crònica de Begonya Pozo publicada al bloc de S.E.M.P.E.R. el 14 de maig de 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada