L’hivern de mil nou-cents noranta-nou
fou fred, com tots, però un xic més cruel.
Tant se val.
Les truites de faves i el pa torrat
són el perfum introbable del teu carrer
de sempre, el carrer Cadis,
i la botiga del senyor Antoni
i les ensaïmades amb xocolata
del forn de San Valer, i les coques
de San Blai, i el pernil dolç de la carnisseria
del carrer Sevilla o els gelats d´Ibi
de la cantonada.
Tot ha desaparegut. Tant se val.
Tant se val ara que les preguntes tenen resposta.
Què et veuré fer la comunió? Impossible.
Què et veuré acabar el batxillerat?
I la universitat?
I a poc a poc el mil•lenni xuclant-te
la sang. Tant se val.
I què et paguen per llegir poesia?
Incomprensible, com els mòbils o internet.
Tant se val.
Si bé t’ho mires, no res té sentit
perquè el temps s’aturà a Russafa
un hivern remot de mil nou-cents noranta-nou,
un hivern cruel i fred com tots.
Tant se val.
[Poema publicat a l'antologia sobre la destrucció del territori For sale (Edicions 96, Carcaixent, 2010)]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada