Al mestre Estellés



No hi havia a València un poeta com tu en un temps massa llarg, massa trist. Els teus versos m’ensenyaren a fer poesia de les coses menudes, de l’espai íntim, de la quotidianitat, del silenci, de l’erotisme, de la sang i el dolor, de la terra, de la consciència d’allò que és just i injust. Ets un dels meus poetes preferits des que vaig comprar, fa molts anys, el Llibre de meravelles en l’edició de Tres i Quatre –un símbol de cobertes blaves. Encara se m’aborrona la pell quan torne a llegir “Assumiràs la veu d’un poble”i m’emocione amb "Els amants" o les "Èglogues". Bastires el teu món amb la poesia des de la veritat senzilla i sublim. Ara ens toca a nosaltres dir-te per no oblidar qui som, d’on venim i on volem anar:

ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

5 comentaris:

F. Mas i Castanyer ha dit...

Emocionen les teves paraules adreçades a Vicent Andrés Estellés, gairebé un poema en prosa. Si jo escrivís poesia les subscriuria del tot. Sempre actual aquest poema de l’Estellés.
Salut, gràcies per ser-hi, bons aliments i bona taula i llarga vida a la Diada d’Estellés!

vpamies ha dit...

Begonya, ha estat un encert centrar en la figura d'Estellés una diada poètica que vol repetir-se cada any.

gràcies per la teva participació!

Sandra D,Roig ha dit...

Un poema preciós, que tens raò t'eriça la pell llegir-lo.
Una abraçada.

Begonya Pozo ha dit...

Gràcies a tots i totes per les vostres paraules. Per mi sempre és un plaer -i una necessitat- tornar als textos d'Estellés. Una abraçada

onatge ha dit...

Un merescut homenatge a Estellés. Fa massa temps qeu se'n va anar de vacances, com l'Ovidi. Aquest poema en especial el tenim per tot la casa... I el tros final que el canta Obrint Pas. La sensibilitat i tendresa en cada paraula...

Des del far una abraçada amb barretina.
onatge