El poeta Manel Marí fa la crònica sobre la primera sessió del S.E.M.P.E.R. a València

[Fotografia de Pau Rodríguez]


El millor que pot passar-li a un espectacle és que el públic remugui de tan breu que li ha semblat. I que s’oblidi de tornar a engegar el mòbil per cridar a casa, i que no pensi en quina butxaca s’ha deixat el tabac. La primera sessió valenciana de S.E.M.P.E.R. comptava amb dos obstacles: la inexperiència i l’experiència. La inexperiència, perquè no teníem clar ni el perfil dels semperistes, ni la dinàmica –o encara pitjor, l’estàtica!- que el seminari podia adoptar. I, clar, l’experiència immediata i ben exitosa de Barcelona gairebé ens movia a l’obsessió perquè el tema anàs bé. Prou d’obstacles, idò, i parlarem dels atletes! Jaume Pérez Montaner, va tornar a confirmar allò del que molts ja havíem gaudit: que a més de ser un poeta extraordinari, és un docent magnífic. Si no fos perquè l’edat encara no l’hi clava el mèrit, en podríem parlar, amb un to entre l’afecte i la solemnitat, d’un “vell professor”. L’altre atleta, que sí que és un “vell professor”, que sí que passa la vuitantena, en John Ashbery, va fer tota una exhibició de múscul amb els dos poemes que ens van tenir ocupats al llarg de més de tres hores, i que van créixer i es van multiplicar, i ens van fer créixer i reproduir-nos en un ambient tan místic com la Capella de la Mare de Déu de la Sapiència de la Universitat de València: ‘What is poetry’, i la ‘Introducció’ de A Wave. Més de tres hores que van parar molt curtes, com la camisa estreta que ofega uns pectorals inflats per bona droga.
L’alè final d’aquesta calada curta va ser a casa. A Ca Revolta, l’acte final del S.E.M.P.E.R. valencià va esdevenir l’homenatge al mestre amb aquella “vella litúrgia” que es bevia l’Estellés quan parlava del vi dels pobres i parlava de la glòria de tots. Definitivament, el millor que pot passar-li a un espectacle és que el públic remugui de tan breu que li ha semblat. I en Jaume, i n’Ashbery, i els semperistes i tota aquella colla que va sortir a la tarima de Ca Revolta, ja no per dir-hi la seua, sinó per dir-hi la d’ell, van escurçar aquelles hores a cops de poesia i de molta, molta complicitat.

[Crònica publicada al bloc de S.E.M.P.E.R. el 17 de març de 2011]