[Marc Granell, Begonya Pozo i Antònia Cabanilles]
El mes de maig de l’any 2000 Germinal va publicar El muro de la noche, en una edició artesanal i primorosa a cura de Diego Álvarez, era el primer poemari de Begonya Pozo. Com algunes de les persones que som aquí, començant per Marc Granell, vaig acompanyar l’autora una nit de primavera en la presentació del llibre a Carme sui generis, un espai sempre enyorat.
Hui estem de nou amb Begonya, al seu costat i fent-li costat, en la presentació del seu darrer poemari, Poemes a la intempèrie, XXXè Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó atorgat per un jurat format per Enric Ferrer Solivares, Joan Navarro, Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig. L’edició, aquesta vegada responsabilitat de l’editorial Tres i Quatre, porta el mític dibuix d’Alfaro que identifica la seua col•lecció de poesia.
Entre les dues publicacions han passat onze anys i ara és, potser, el moment de considerar les transformacions que s’han produït en la seua poesia. Les més evidents són el canvi de llengua i un retallament en l’exaltació de la dicció que caracteritzava alguns dels poemes del primer libre. Segurament un fet porta a l’altre. Hi ha una tendència en la poesia castellana a deixar-se dur per les paraules “que echan cintas de colores por la boca”, per emprar la fórmula de Jaime Gil de Biedma, i pels signes d’admiració. Aquest gust per les paraules i per deixar constància de l’èmfasi vital, un regal, per altra banda, de l’edat de l’inocència poètica, hi contrastava amb una veu poètica molt més reflexiva i més nua i, sobretot, amb una mirada que no era la de l’exaltació, sinó la d’una indagació vital i poètica.
Crec que la lectura i l’estudi de l’obra de César Simón van ser i són decisius a l’hora de representar la mirada estranyada sobre el món i sobre la pròpia consciència que defineix el llibre que hui presentem. L’altre element fonamental ha estat el canvi de llengua. La melodia del vers català i la tradició poètica en la qual s’inscriu han afavorit encara més aquesta via. I, finalment, estan els anys… que ens fan més sàvies. L’exaltació ha donat pas a la representació d’una vida sensitiva i d’un major compromís amb el llenguatge i amb la societat. Aquest darrer vessant es manifesta en la seua escriptura poètica i afecta a la “formAcció” poètica.
La “Poètica”, el primer poema del llibre, és un bona mostra de com s’articulen aquestes veus:
Carn
silent
com
/ bregues.
Es representa la unió silenciosa amb la carn, amb el més íntim, el més interior, i, al mateix temps, la lluita per dir, per expressar l’inefable, per eixamplar les fronteres d’allò que no sabem dir. Una interpretació que també ens permet, si enfoquem la nostra mirada sobre el vers sagnat, llegir aquesta poètica com un compromís que va més enllà i que, com en la cançó de Raimon, intenta trencar un silenci “antic i molt llarg”. La presència d’aquestes dues veus, la íntima i la vindicativa, travessarà tot el poemari i identificarà cadascuna de les seues parts, però en aquest primer poema van juntes.
Com en aquesta presentació em correspon la part “teorico-crítica” voldria fer-ne ús i assenyalar com la conformació material d’aquesta poètica procura una lectura que va molt lligada a la seua estructura versal. Els tres versos, cadascun d’una única paraula, encarnen l’esforç de rompre a parlar. Però no sols. El vers sagnat li atorga, al menys en el nivell topogràfic, perquè en el nivell eufònic és més difícil apreciar aquesta ambivalència, dues significacions a la paraula “com / bregues”. El trecament del vers permet dir al mateix temps la unió sensitiva i l’esforç per vèncer una resistència. O millor dit, com aquesta unió interior, aquesta comunió, dóna forces per enfrontar-se i vèncer la passivitat. Un petit gest de complicitat, una referència interna, etimològica, reafirma el sentit del vers final, ja que bregar ve del gòtic brĭkan, trencar, i justament ens trobem amb un vers trencat i trencant eixes inèrcies que ens aïllen cada dia més.
[Moment de la presentació amb Antònia Cabanilles]
Tot i el domini d'aquestes dues veus, trobarem d’altres, alguna una mica descreguda i un punt divertida, que es distancien de tanta transcendència i que reclamen un altre tipus de silenci. L'escoltem una nit d’ “Insomni”:
Passen les hores, el temps es desfà
i tu, inútil, ¿encara penses
que els poemes són la salvació?
Aquest retret ve al cas perquè Poemes a la intempèrie resol o, si es prefereix assumeix, una contradicció. D’una banda, suposen una revolta en la mesura que tornen sobre les històries que componen el que anomenem vida, la íntima i la social. Com diuen els versos de Teresa Pascual que obrin “La nuesa del dies”, el primer apartat del llibre, “és el moment de tornar a les coses/ de posar-los els noms sense mirar/ els efectes que causen sobre l’ànima”. La mirada despulla el passat d’aixoplucs, desbarata l’antic ordre de les paraules, per deixar les arrels a la intempèrie. Des d’aquest espai parlaran unes veus que no representen a cap heroïna, sinó a una dona que comença el dia repetint els gestos de "minha Mãe", i que, tanmateix, és la protagonista de la seua història. D’altra banda, malgrat “els efectes que causen sobre l’ànima”, les paraules instauren un nou ordre. Els poemes, també els de la intempèrie, són encara un recer.
En minúscula i entre parèntesi apareixen unes altres “(intempèries)” que serveixen de transició entre “La nuesa del dies” i “No tornaràs indemne”. En triar com a gènere l'haikú s’ha de procurar plasmar una imatge molt concreta en tres versos ben tallats. D’aquesta forma les huit imatges que formen aquests poemes són guspires que van il.luminant aquest camí abans d’esdevenir cendra. De fet, la darrera, justament la que porta per títol “Transicions” , s’apaga en l’aire i anuncia el final: “put”. Però abans llegim, com no!, a “Vita nuova”:
Créixer amerada
com l’arròs sota l’aigua
i respirar llum.
He parlat de canvis respecte a El muro de la noche, però també caldria parlar de continuïtats. La imatge que acabe de citar recorda el dos versos finals del poema “Oleaje” també de tres versos, encara que amb una altra mètrica: “Vivir en un fondo transparente/ y venir a morir en la orilla”.
El mateix moviment de revolta que identificava el primer apartat definirà el tercer, però amb una variació important. Si en “La nuesa del dies” la mirada torna sobre el passat perquè les paraules creen un nou ordre i conten una altra història, en “No tornaràs indemne” la veu s’obri pas a cegues per descobrir un present que no es deixa veure a primera vista. Les dues citacions que encapçalen aquesta part del poemari són veus autoritzades que descriuen aquesta estratègia. La primera de Marc Granell, del seu poema “George Grosz”, “Qui vulga dir mentides/ que òbriga la finestra/ i mire/ i cante el que hi veu,/ perquè el que hi veu/ no passa”. El poema si el recorden, i segur que sí, és un homenatge al pintor alemany que ens va mostrar les altres cares de la crua realitat, aquelles que impugnen el simulacre del que és “políticament correcte”. La segona de Sèneca, de la seua tragèdia Hèrcules a Oeta, ens diu com arribar a veure i cantar el que passa, allò que està ocult: “Carmina invenient iter” [Els poemes inventen el camí/ Els versos trobaran el camí].
Alguns dels poemes d’aquesta secció crec que estan fets per a llegir en veu alta o, millor, per escoltar-los en la veu de l’autora o d’algú que llegisca tan bé com ella. Recorde les lectures a Sant Jaume o a Ca Revolta, l’efecte que va causar sobre les ànimes la cadència dels versos d’“En construcció” o les perspectives del “Poema (in)correcte”. Altres, com un dels que més m’agraden “El mur de M.H.”, tenen un ritme i una música que demanen una repetició. El poema que he esmentat és resultat de la lectura del llibre homònim de Marlen Haushofer, la qual cosa significa que conta tant la història com la forma material de llegir l’obra, la imposibilitat de parar de llegir.
La darrera part de llibre està formada per un únic poema, “Tria personal”, que parla de la lluita per sobreviure, de les morts i dels renaixements que formen una vida, de com l’intent de viure plenament no passa per rebutjar el dolor sinó per donar-li la paraula:
Però tu, des de fa dos anys, quatre mesos, quatre dies
i unes hores ets una altra.
Ho saps i has decidit de parlar hui,
deu de març de dos mil nou:
has decidit d’omplir el teu cementiri.
Ningú torna indemne de cap revolta, i menys si travessa uns territoris tan fràgils i tan desprotegits com els de Poemes a la intempèrie. No obstant, crec que Begonya Pozo podria signar el versos del César Simón: “Todas tus elegías fueron himnos”.
[Moment de la presentació amb Marc Granell]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada