Vociferio 2012
II Festival de Poesia Escència de València
(del 7 al 10 de juny de 2012)
La imatge d'enguay de VOCIFERIO és de Toño fM. Ja podeu consultar programació, artistes, presentacions, editorials, trobades, performances i moltes coses més a la nostra web: http://www.vociferio.com/
Volem compartir molta poesia amb vosaltres a la ciutat de València en aquesta primavera quasi eterna.
Organizta: Raúl Lago (sala Carme Teatre), Alicia Martínez (El Dorado-Activismo Cultural) i Begonya Pozo (Aula de Poesia de la Universitat València)
Col·laboren: Vicerectorat de Cultura, Igualtat i Planificació de la Universitat de València, Casa del Libro Valencia, REC (Red Espacios Culturales Centro Valencia), Pub Bigornia i La Protectora Teatro.
Conversa amb Miquel Gil per inaugurar el Cicle "Poesia i Cançó".
De vegades et fan un favor sense saber-ho. Quan des del Centre Ovidi Montllor em demanaren que col·laborara en companyia de Miquel Gil al cicle “Poesia i cançó” dedicat enguany a V.A. Estellés vaig reaccionar de forma contradictòria: primer contenta per la proposta i després quasi refusant-la. Malgrat la sorpresa inicial i el meu agraïment considerava que hi havia a la ciutat de València mestres i poetes que l’havien conegut personalment, que l'havien treballat des de diverses perspectives la seua obra (fa poc Lluís Roda, per exemple, n’ha fet un monogràfic per a la revista de Vic ‘Reduccions’) i que podien contar-nos la seua experiència poètica i personal al voltant de la figura d’Estellés. A pesar del meu intent de renúncia, no l’acceptaren i, amb la paraula donada, vaig participar-hi.
[A l'Auditori del C.M. LLuís Vives de València, 2 de març de 2012]
Com havíem establert, abans del concert de Miquel Gil a l’auditori del C.M. Lluís Vives, xerràrem sobre les relacions entre cançó i poesia; sobre les variants i dificultats a l’hora de musicar o escriure un poema –parlant de la qüestió quedà clar que els mètodes són ben pareguts: des de la facilitat més absoluta a la impossibilitat–; també al voltant de les influències de l'obra d'Estellés en l’obra de poetes valencians –des de els seus contemporanis fins als nostres– i, en conseqüència, de la vigència i actualitat de la seua proposta o de la idea de model que en tenen els i les poetes joves. Una bona mostra de paròdia és el poema ‘Propietats de l’Ikea’ de Pau Sif –publicat al seu llibre Viatger que s’extravia (La Cantàrida, 2010)- que, amb no poques dificultats, vaig recitar en to seriós mentre el públic, còmplice, reia tranquil·lament. Una prova més de la normalitat amb la qual l’obra estellesiana ha amerat la nostra tradició poètica. Però no només, també en la nostra conversa recordàrem els músics que havien donat una altra vida als poemes, com també s’havia fet des de propostes teatrals (“Poseu-me les ulleres”, feta per la Companyia de Teatre Micalet per a la temporada 2010-2011) i artístiques (mentre xerraven ens acompanyaven les il·lustracions d’Ube Efe sobre versos d’Estellés).
Com l’excusa d’aquesta trobada eren els poemes d’Estellés, li vaig demanar a Miquel Gil si volia llegir l’últim poema del Llibre de Meravelles. Quina cosa dir? El recità meravellosament amb la seua veu fonda i compromesa:
Car l’exemple és allò que val
i has de ser exemplar en tot,
exemplar en tots els moments,
t’has d’anar oblidant de tu,
has de ser cadascun dels teus
i fer teua la seua pena
i fer teua la seua fúria,
i així seràs íntegrament,
als ulls de Déu i als ulls dels hòmens,
i seràs poble per a sempre.
Pena unànime, fúria unànime,
així varen nàixer els salms.
El temps que ve és un temps de salms,
solament perduren els salms
creuant els segles i els països.
Únicament el salm perdura,
i tocaràs mare en el salm.
Contra el dol, contra la injustícia,
contra la brutedad i la tristesa,
i contra la incivilitat,
agafa el salm i entona el salm,
car aquest és temps de salm.
No hi ha millor arma que el salm:
enderroca els murs i els enlaira,
desfà les ciutats i les fa,
i l’esperança està en el salm.
Tancar el Llibre de meravelles amb un vers com aquest és una estratègia molt hàbil i jo, com a lectora, em quede amb la voluntat de conjuminar el salm –etimològicament del grec ψαλμός (de ψάλλειν), és a dir, tocar las cordes d’un instrument musical– amb la poesia per fer d’elles un cant d’esperança perquè, entre d’altres coses, són eines vitals per al record i el testimoni. Per això l’expressió artística (siga musical, siga poètica, etc.) és inherent a la consciència humana, a la nostra memòria selectiva. Per evidenciar aquest recorregut de la nostra xerrada, vaig acabar llegint el meu poema ‘Tria personal’ (del llibre Poemes a la intempèrie) per després deixar l’escenari a Miquel Gil que, generós, ens va dur amb la seua música les ressonàncies d’Estellés,d’Ovidi Montllor, d’Enric Cassases, de Remigi Palmero i tants d’altres. Com sempre, fou un plaer compartir una bona estona amb mestres grans i humils com Miquel Gil. Per això, com deia al principi, de vegades sense voler et fan un immens favor perquè t’obliguen –també sense tu voler– a tornar al teu passat, als teus poemes, al capdavall, a la teua vida. Merci a totes les complicitats estellesianes!
[A l'Auditori del C.M. LLuís Vives de València, 2 de març de 2012]
Com havíem establert, abans del concert de Miquel Gil a l’auditori del C.M. Lluís Vives, xerràrem sobre les relacions entre cançó i poesia; sobre les variants i dificultats a l’hora de musicar o escriure un poema –parlant de la qüestió quedà clar que els mètodes són ben pareguts: des de la facilitat més absoluta a la impossibilitat–; també al voltant de les influències de l'obra d'Estellés en l’obra de poetes valencians –des de els seus contemporanis fins als nostres– i, en conseqüència, de la vigència i actualitat de la seua proposta o de la idea de model que en tenen els i les poetes joves. Una bona mostra de paròdia és el poema ‘Propietats de l’Ikea’ de Pau Sif –publicat al seu llibre Viatger que s’extravia (La Cantàrida, 2010)- que, amb no poques dificultats, vaig recitar en to seriós mentre el públic, còmplice, reia tranquil·lament. Una prova més de la normalitat amb la qual l’obra estellesiana ha amerat la nostra tradició poètica. Però no només, també en la nostra conversa recordàrem els músics que havien donat una altra vida als poemes, com també s’havia fet des de propostes teatrals (“Poseu-me les ulleres”, feta per la Companyia de Teatre Micalet per a la temporada 2010-2011) i artístiques (mentre xerraven ens acompanyaven les il·lustracions d’Ube Efe sobre versos d’Estellés).
Com l’excusa d’aquesta trobada eren els poemes d’Estellés, li vaig demanar a Miquel Gil si volia llegir l’últim poema del Llibre de Meravelles. Quina cosa dir? El recità meravellosament amb la seua veu fonda i compromesa:
Car l’exemple és allò que val
i has de ser exemplar en tot,
exemplar en tots els moments,
t’has d’anar oblidant de tu,
has de ser cadascun dels teus
i fer teua la seua pena
i fer teua la seua fúria,
i així seràs íntegrament,
als ulls de Déu i als ulls dels hòmens,
i seràs poble per a sempre.
Pena unànime, fúria unànime,
així varen nàixer els salms.
El temps que ve és un temps de salms,
solament perduren els salms
creuant els segles i els països.
Únicament el salm perdura,
i tocaràs mare en el salm.
Contra el dol, contra la injustícia,
contra la brutedad i la tristesa,
i contra la incivilitat,
agafa el salm i entona el salm,
car aquest és temps de salm.
No hi ha millor arma que el salm:
enderroca els murs i els enlaira,
desfà les ciutats i les fa,
i l’esperança està en el salm.
Tancar el Llibre de meravelles amb un vers com aquest és una estratègia molt hàbil i jo, com a lectora, em quede amb la voluntat de conjuminar el salm –etimològicament del grec ψαλμός (de ψάλλειν), és a dir, tocar las cordes d’un instrument musical– amb la poesia per fer d’elles un cant d’esperança perquè, entre d’altres coses, són eines vitals per al record i el testimoni. Per això l’expressió artística (siga musical, siga poètica, etc.) és inherent a la consciència humana, a la nostra memòria selectiva. Per evidenciar aquest recorregut de la nostra xerrada, vaig acabar llegint el meu poema ‘Tria personal’ (del llibre Poemes a la intempèrie) per després deixar l’escenari a Miquel Gil que, generós, ens va dur amb la seua música les ressonàncies d’Estellés,d’Ovidi Montllor, d’Enric Cassases, de Remigi Palmero i tants d’altres. Com sempre, fou un plaer compartir una bona estona amb mestres grans i humils com Miquel Gil. Per això, com deia al principi, de vegades sense voler et fan un immens favor perquè t’obliguen –també sense tu voler– a tornar al teu passat, als teus poemes, al capdavall, a la teua vida. Merci a totes les complicitats estellesianes!
Torna S.E.M.P.E.R. 2012: "La cuina dels poetes"
Per això, aquest any torna SEMPER per ficar el nas en el rebost dels artistes. L’objectiu d’aquesta edició és que tres poetes ens demostren com es fa un poema mentre el fan, i que nosaltres en siguem els marmitons, afegint sal en aquest o aquell vers, pelant l'adjectiu escaient, remenant aquella estrofa o anant a buscar aquell ingredient en un diccionari.
Seguint l’esperit de recerca amb què va néixer SEMPER, aquest any fem un pas més i el convertim en un veritable taller de cuina poètica en el qual guiats per tres xefs d’excepció, aprendrem a emulsionar metàfores i esferificar anàfores.
Les xefs d’aquesta edició seran tres grans poetes: Anna Aguilar-Amat, Teresa Pascual i Margarita Ballester.
SEMPER 2012 es desenvoluparà durant quatre setmanes, entre finals d'abril i principis de maig, paral·lelament a València (Aula de poesia de la UV i Ca Revolta) i Barcelona (Horiginal).
Molt aviat us facilitarem la informació sobre la manera d’inscriure’s i les dates i horaris concrets (http://semperpoesia.blogspot.com).
Del temps i la memòria (Marc Granell)
La primera cosa que pot sorprendre en aquest primer llibre de poemes en català publicat per Begonya Pozo és la datació del seu procés de creació: 2001-2009. Un temps d’escriptura llarg, certament, sobretot per a un primer llibre, si ens atenim als usos en voga. No sorprendrà tant, però, a qui conega la seua autora i la seua tasca imprescindible en la labor dinamitzadora de la poesia a la València d’aquesta última dècada.
És a dir, Poemes a la intempèrie no ix del no-res. Naix de la passió i de la responsabilitat. D’aquella passió per la poesia que des de ben jove s’apoderà de Begonya Pozo i de la responsabilitat —i açò ja és més insòlit— de treballar-la, des del punt de vista creatiu, amb la calma i l’exigència de qualitat a què obliga si es vol servir-la bé i no tan sols servir-se d’ella, com els temps actuals propicien, per a altres finalitats més apetitoses i, en la immediatesa, més afalagadores potser, però a la llarga funestes.
Professora d’italià a la Universitat de València, s’ha dedicat a la investigació literària centrada fonamentalment en la figura de César Simón, que ha traduït a l’italià i del qual ha preparat la reedició recent d’Entre un aburrimiento y un amor clandestino, novel•la que Simón publicà el 1979. Fruit últim d’aquesta dedicació a l’obra simoniana ha estat la publicació d’Un aire interior al mundo (Apuntes de un diálogo inacabado con César Simón), resultat esplèndid i imprescindible dels anys esmerçats en l’estudi pacient i admirat d’aquest autor tan significatiu i, malauradament, encara tan poc visitat. Perquè questa admiració de Begonya Pozo envers César Simón ve d’antic i ja es va fer palesa quan l’any 2001 creà el premi que du el nom del poeta emmarcat en les tertúlies literàries que va organitzar en el pub Carmen Sui Generis i que ajudaren a dinamitzar i ampliar el paisatge poètic valencià d’aquells primers anys del nou segle. Aquesta labor dinamitzadora, però, no va ser un simple rampeig juvenil i l’ha duta a terme, amb entusiasme i eficàcia, fins avui mateix, a través sobretot de les activitats de l’Aula de Poesia de la Universitat de València, que col•laborà a crear el 2002, de la direcció, entre els anys 2004 i 2009, de l’Aula de Poesia en valencià de la Universitat Politècnica de València, i, més recentment, de la posada en marxa de la Setmana de la Poesia a València i de l’ampliació de les activitats de l’Aula de Poesia a través de SEMPER (Seminari Estable de Matèries Poètiques en Evolució i Recerca), integrat també per Horiginal, de Barcelona, i Ca Revolta, per a fer circular poesia i poetes per tots els territoris de parla catalana.
Com he assenyalat adés, no és molt usual, en els temps que corren, que aquesta passió poètica no s’haguera reflectit encara en la publicació de cap llibre, tot i que sí que havien aparegut dues plaquettes de Begonya Pozo en castellà: El muro de la noche, l’any 2000, i Tiempo de sal, l’any 2004. Per tant, aquest Poemes a la intempèrie —guanyador del premi Senyoriu d’Ausiàs March de l’any passat ex aequo amb Carn endins, de Carles Vicent Siscar— és deutor, d’una banda, d’una decisió, sempre engrescadora però conflictiva, pel que fa a la llengua a utilitzar, i d’una altra, d’un procés d’autoexigència i de maduració per a polir i aprofundir aquella veu ja plena de subtileses que apuntava en aquelles dues entregues primerenques.
Per a Begonya Pozo, com ella mateixa diu en una «Poètica urgent» del 2007, «la poesia, com qualsevol de les arts, naix del conflicte. Naix de la necessitat de posicionament davant d’un món que és, per definició, incomprensible i inabastable». Conseqüent amb aquesta necessitat, Poemes a la intempèrie és la construcció poètica a través de la qual ordena i intenta fer-se i fer-nos entenedor un món alié i sovint enemic. Amb una tendència acusada a l’essencialitat d’arrel ungarettiana, Begonya Pozo fa de la intensitat, la subtilesa i el misteri les ferramentes principals de la seua dicció poètica, que brilla sobretot en els haikus de la segona part, titulada «(intempèries)», on des de la pinzellada gairebé metafísica aborda el ventall de temes que la preocupen i conformen el llibre. És, però, en la primera part, «La nuesa dels dies», on aquests temes, aquestes mirades sobre el món meravelladament interrogatives —«Els geranis», «L’arbre sol», «Cíclicament»—, enceses de memòria i d’estimes —«El camí que duia a l’horta», «Hivern de 1999», «Fantasies de Bucarest», «Paraula de Brecht», «Revelació»— o críticament iròniques davant les realitats quotidianes —«Fetitxismes d’urbanita», «Insomni»— assoleixen desenvolupaments de gran bellesa i eficàcia, eficàcia amb què afronta, en la tercera part, «No tornaràs indemne», un altre tipus de poemes sempre present en l’obra de Pozo i sempre arriscats, els poemes crítics, també, amb la realitat social i política que travessa la nostra història —«En construcció», «El mur de M.H.», «El vol». Tanca el llibre una quarta part, «Tria personal», formada per un únic poema que, sense abandonar aquesta seua veu tan característica, obri alhora un camí de renovació que desitgem que, amb la mateixa exigència de qualitat que ha informat Poemes a la intempèrie, no trigue tant a materialitzar-se.
[Aquestes paraules apareixen a la ressenya publicada per Marc Granell a la revista Caràcters (número 56, setembre 2011). Les dues il·lustracions són de Suu Do Santos per al pròxim número (i serà ja el 57) de la revista Caràcters.]
És a dir, Poemes a la intempèrie no ix del no-res. Naix de la passió i de la responsabilitat. D’aquella passió per la poesia que des de ben jove s’apoderà de Begonya Pozo i de la responsabilitat —i açò ja és més insòlit— de treballar-la, des del punt de vista creatiu, amb la calma i l’exigència de qualitat a què obliga si es vol servir-la bé i no tan sols servir-se d’ella, com els temps actuals propicien, per a altres finalitats més apetitoses i, en la immediatesa, més afalagadores potser, però a la llarga funestes.
Professora d’italià a la Universitat de València, s’ha dedicat a la investigació literària centrada fonamentalment en la figura de César Simón, que ha traduït a l’italià i del qual ha preparat la reedició recent d’Entre un aburrimiento y un amor clandestino, novel•la que Simón publicà el 1979. Fruit últim d’aquesta dedicació a l’obra simoniana ha estat la publicació d’Un aire interior al mundo (Apuntes de un diálogo inacabado con César Simón), resultat esplèndid i imprescindible dels anys esmerçats en l’estudi pacient i admirat d’aquest autor tan significatiu i, malauradament, encara tan poc visitat. Perquè questa admiració de Begonya Pozo envers César Simón ve d’antic i ja es va fer palesa quan l’any 2001 creà el premi que du el nom del poeta emmarcat en les tertúlies literàries que va organitzar en el pub Carmen Sui Generis i que ajudaren a dinamitzar i ampliar el paisatge poètic valencià d’aquells primers anys del nou segle. Aquesta labor dinamitzadora, però, no va ser un simple rampeig juvenil i l’ha duta a terme, amb entusiasme i eficàcia, fins avui mateix, a través sobretot de les activitats de l’Aula de Poesia de la Universitat de València, que col•laborà a crear el 2002, de la direcció, entre els anys 2004 i 2009, de l’Aula de Poesia en valencià de la Universitat Politècnica de València, i, més recentment, de la posada en marxa de la Setmana de la Poesia a València i de l’ampliació de les activitats de l’Aula de Poesia a través de SEMPER (Seminari Estable de Matèries Poètiques en Evolució i Recerca), integrat també per Horiginal, de Barcelona, i Ca Revolta, per a fer circular poesia i poetes per tots els territoris de parla catalana.
Com he assenyalat adés, no és molt usual, en els temps que corren, que aquesta passió poètica no s’haguera reflectit encara en la publicació de cap llibre, tot i que sí que havien aparegut dues plaquettes de Begonya Pozo en castellà: El muro de la noche, l’any 2000, i Tiempo de sal, l’any 2004. Per tant, aquest Poemes a la intempèrie —guanyador del premi Senyoriu d’Ausiàs March de l’any passat ex aequo amb Carn endins, de Carles Vicent Siscar— és deutor, d’una banda, d’una decisió, sempre engrescadora però conflictiva, pel que fa a la llengua a utilitzar, i d’una altra, d’un procés d’autoexigència i de maduració per a polir i aprofundir aquella veu ja plena de subtileses que apuntava en aquelles dues entregues primerenques.
Per a Begonya Pozo, com ella mateixa diu en una «Poètica urgent» del 2007, «la poesia, com qualsevol de les arts, naix del conflicte. Naix de la necessitat de posicionament davant d’un món que és, per definició, incomprensible i inabastable». Conseqüent amb aquesta necessitat, Poemes a la intempèrie és la construcció poètica a través de la qual ordena i intenta fer-se i fer-nos entenedor un món alié i sovint enemic. Amb una tendència acusada a l’essencialitat d’arrel ungarettiana, Begonya Pozo fa de la intensitat, la subtilesa i el misteri les ferramentes principals de la seua dicció poètica, que brilla sobretot en els haikus de la segona part, titulada «(intempèries)», on des de la pinzellada gairebé metafísica aborda el ventall de temes que la preocupen i conformen el llibre. És, però, en la primera part, «La nuesa dels dies», on aquests temes, aquestes mirades sobre el món meravelladament interrogatives —«Els geranis», «L’arbre sol», «Cíclicament»—, enceses de memòria i d’estimes —«El camí que duia a l’horta», «Hivern de 1999», «Fantasies de Bucarest», «Paraula de Brecht», «Revelació»— o críticament iròniques davant les realitats quotidianes —«Fetitxismes d’urbanita», «Insomni»— assoleixen desenvolupaments de gran bellesa i eficàcia, eficàcia amb què afronta, en la tercera part, «No tornaràs indemne», un altre tipus de poemes sempre present en l’obra de Pozo i sempre arriscats, els poemes crítics, també, amb la realitat social i política que travessa la nostra història —«En construcció», «El mur de M.H.», «El vol». Tanca el llibre una quarta part, «Tria personal», formada per un únic poema que, sense abandonar aquesta seua veu tan característica, obri alhora un camí de renovació que desitgem que, amb la mateixa exigència de qualitat que ha informat Poemes a la intempèrie, no trigue tant a materialitzar-se.
[Aquestes paraules apareixen a la ressenya publicada per Marc Granell a la revista Caràcters (número 56, setembre 2011). Les dues il·lustracions són de Suu Do Santos per al pròxim número (i serà ja el 57) de la revista Caràcters.]
El que s'ha dit dels "Poemes a la intempèrie"
Al Quadern de El País del 9 de juny de 2011, Francesc Calafat, a l'article titulat Dues voluntats poètiques de ser feia una ressenya comuna sobre els llibres Poemes a la intempèrie i L'ós de la música -de la pegolina Isabel Garcia Canet i últim premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot. La part que em correspon de les seues paraules és aquesta:
"Begonya Pozo, després de diversos llibres en castellà, s’estrena en la nostra llengua amb una proposta plena d’encerts, Poemes a la intempèrie, guanyadora del Premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó. És una proposta complementària a l’anterior.
És una lírica basada en l’austeritat expressiva, en la reticència, però que té les seues armes en la picardia literària, en la factura dels poemes breus i en el domini d’un final que capgira l’inici. Es decanta pel repunt vital, la via directa, la contundència i la reflexió, i tracta aspectes de gran interés (“és el moment de tornar a les coses / de posar-los els noms sense mirar / els efectes que causen sobre les ànimes”), unes vegades íntims, d’altres més socials, més vindicatius, sense oblidar els apunts irònic i desconfiat. Amb els encerts que conté, el llibre fa curt, perquè segurament hi falta una mica de volada. Amb tot, Begonya Pozo ofereix una proposta fresca, en què molts versos sonen més plens llegits en veu alta, i demostra que manufactura amb eficàcia un terreny, el líric, que coneix molt bé."
"Begonya Pozo, després de diversos llibres en castellà, s’estrena en la nostra llengua amb una proposta plena d’encerts, Poemes a la intempèrie, guanyadora del Premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó. És una proposta complementària a l’anterior.
És una lírica basada en l’austeritat expressiva, en la reticència, però que té les seues armes en la picardia literària, en la factura dels poemes breus i en el domini d’un final que capgira l’inici. Es decanta pel repunt vital, la via directa, la contundència i la reflexió, i tracta aspectes de gran interés (“és el moment de tornar a les coses / de posar-los els noms sense mirar / els efectes que causen sobre les ànimes”), unes vegades íntims, d’altres més socials, més vindicatius, sense oblidar els apunts irònic i desconfiat. Amb els encerts que conté, el llibre fa curt, perquè segurament hi falta una mica de volada. Amb tot, Begonya Pozo ofereix una proposta fresca, en què molts versos sonen més plens llegits en veu alta, i demostra que manufactura amb eficàcia un terreny, el líric, que coneix molt bé."
Auto declaració d'amor
Ara que ha passat el temps me n'adone que aquest fou l'únic poema que vaig escriure en valencià durant la meua estada a Itàlia. La resta, escrits en la llengua de Dant, han estat traduïts al català per Jaume C. Pons Alorda i Lucia Pietrelli. Encara no sé el destí que els pertoca. De moment, el silenci. Tanmateix aquesta Auto declaració d'amor li l'he enviada com a regal electrònic a Teresa Pascual i ha estat el seu comentari amable el que m'empeny a regalar-vos-el també a vosaltres, lectores i lectors invisibles. Aquest és el poema inèdit escrit a Roma el 3 de desembre de 2010:
Auto declaració d'amor
Som el paisatge que ens habita.
Som l’ull que vigila el desconcert,
les mans que arruguen el temps entre els plecs de la carn.
Som els llavis tallats pel fred sorprenent de la tardor
o les galtes toves d’una vesprada de vi.
Som la llum que s’amaga entre els núvols, com la pluja,
i som el vent sota les ones silencioses de la Malva-rosa.
Som la llengua que cruix entre les palmeres
i també som el parlar oblidat dels pollancres sota les fulles.
Som l’aigua que bull a totes hores i no crema,
som el bes de vidre amerat de distàncies,
com són els llençols urgents.
Som la nit que dorm despentinada,
el got brut de cafè amb llet i els raspalls de dents sense nom.
Som les esquenes o les cames,
els culs o els mugrons,
les cuixes o els cabells oblidats.
I som, quan som, el cansament de les estrelles,
els somnis de música o els malsons de tot aquest amor cosit a les venes.
Auto declaració d'amor
Som el paisatge que ens habita.
Som l’ull que vigila el desconcert,
les mans que arruguen el temps entre els plecs de la carn.
Som els llavis tallats pel fred sorprenent de la tardor
o les galtes toves d’una vesprada de vi.
Som la llum que s’amaga entre els núvols, com la pluja,
i som el vent sota les ones silencioses de la Malva-rosa.
Som la llengua que cruix entre les palmeres
i també som el parlar oblidat dels pollancres sota les fulles.
Som l’aigua que bull a totes hores i no crema,
som el bes de vidre amerat de distàncies,
com són els llençols urgents.
Som la nit que dorm despentinada,
el got brut de cafè amb llet i els raspalls de dents sense nom.
Som les esquenes o les cames,
els culs o els mugrons,
les cuixes o els cabells oblidats.
I som, quan som, el cansament de les estrelles,
els somnis de música o els malsons de tot aquest amor cosit a les venes.
Víctor Sunyol a S.E.M.P.E.R.-VLC
Rebre a Víctor Sunyol a la Capella de la Mare de Déu de la Sapiència va ser, realment, una experiència religiosa. La seua presència a l'altar, com si es tractara d’un Sant Vicent modern i despentinat, amb el gest divertit i el dit mirant al cel anunciaven que la sessió anava a donar molt de joc. I així va ser. Sunyol no va defraudar. Es va parapetar darrere de la tecnologia, el seu faristol fictici, per explicar l'evolució de la seua poètica a través de diversos textos que abastaven una trajectòria extensa i intensa. Però, com precisament comentava ahir el poeta càntabre Carlos Alcorta en la seua lectura dins de l'Aula de Poesia de la UV, no hi ha res que s’allunye més d'una poètica que els poemes. Encara sort, dirien alguns, açò sí, sense maldats ni ironies... Així doncs, foren els poemes els que van dibuixar la poètica de Sunyol perquè, com ell mateix (es) va llegir:
Mai no deixes cap petja. És la petja qui et deixa, qui et fa com ets en el seu motlle.
Qui canvia primer, el vent o la duna?
Navegant a través d’aquest procés continu de transformació de l'escriptura, el poeta pretenia evidenciar canvis de caràcter expressiu, conceptual, vital o filosòfic perquè, precisament ací, entre les escletxes i les contradiccions irresolubles del llenguatge es nodria la paradoxa de la creació literària. El convenciment davant la nuesa lingüística com a estratègia última de literarietat mostrava la desaparició de nexes lògics i semàntics que van crear, a més d'un alumne del taller, dubtes. estranyaments i, n’estic segura, algun mal de cap. Potser encara no els hagen resolt, però açò ja és una altra història i, en tot cas, respon amb escreix al que vam voler posar de manifest els creadors de S.E.M.P.E.R.: que el “coneixement poètic” és una eina essencial per entendre la realitat que ens envolta o, com deia María Zambrano, que la “raó poètica” es caracteritza per ser “no controlable, no quantificable, no demostrable, no lògica”. Això em fa tornar a la pregunta enverinada de sempre: serveix per alguna cosa la poesia (o, si voleu, la literatura)? La resposta és ben òbvia: no serveix per a res. Precisament perquè és com nosaltres mateixos: “que no servim per a res” -segons apuntà Sunyol al seminari. Malgrat tot vivim i en l’exercici conscient, en la pràctica dels dies trobem sentit a allò que fem i som. Doncs això mateix és la poesia: una inutilitat imprescindible, com subscriuria sense cap mena de dubtes un altre mestre, Marc Granell -el seu text “Els poetes” n’és ben eloqüent. Com va demostrar Sunyol durant la sessió i també al recital posterior a Ca Revolta, la funció del discurs poètic - si és que en té cap- és instal·lar eixides d’emergència, originar dificultats, crear intempèries, vies provisionals -mai no definitives i sempre fragmentàries- des d’on contemplar(-nos) l’existència d’una manera bàsicament precària. En aquest fals refugi que és el llenguatge naix, creix i madura el desig de connotació, el buit de la desconfiança o l’acceptació de la impossibilitat de resolució de cap conflicte i, si més no, la necessitat absoluta de tornar sempre a la creació com espai d’intersecció una vegada que hem acceptat l’autoengany i l’hem fet nostre. Semperianes i semperians, seguim!
[Recital públic a Ca Revolta, 21h.]
Crònica de Begonya Pozo publicada al bloc de S.E.M.P.E.R. el 14 de maig de 2011.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)