Mentre temptaves el descens no et parares mai per cordar-te les sabates: caiguda lliure però clavada amb força a la pell de la muntanya. Ara, en canvi, vius a les planures i saps que al terra hi ha tolls, caus i també pous on encara podries enfonsar-te. A pesar de tot no vols unes sabates noves. Ara saps que vols les sabates velles per als peus nafrats. Ja saben el camí.
[Poema en prosa inèdit, agost 2009]
2 comentaris:
Gracias, Bego, por este poema.
Virginia
Gràcies a tu, per llegir-lo i per ser companya de versos i altres complicitats.
Publica un comentari a l'entrada